Fa mesos, potser un any, va esclatar una polèmica arran de la denúncia per practicar l’escalada sense autorització, per part d’uns agents de medi ambient, concretament a una escaladora que crec és d’origen italià i amb renom internacional. Varen ser els germans Pou Azkarraga, també coneguts escaladors a escala internacional, qui es varen posicionar immediatament a favor d’aquests escaladors denunciats i ho feren sense estalviar mitjans a l’hora de contactar, visitar i parlar amb mitjans periodístics locals i estatals. Aquests medis de comunicació, presentadors, contertulians i poc després representants polítics responsables en el tema, es decantaren, en general, clarament en favor d’aquests alpinistes i, també, per tant, clarament en contra de l’actuació dels agents de medi ambient. Fou tal la fúria contra aquest cos de policia ambiental, que articulistes habituals de diaris mallorquins, els titllaren directament de “talibans del medi ambient”, fins i tot identificant amb noms i llinatges a alguns d’ells.
N’hi ha prou de visitar pàgines web, youtube, facebook... d’aquests professionals de l’escalada, per a donar-se compte que tenen una ampla i visitada xarxa de seguidors i per tant, unes perspectives de negoci no gens menyspreables i que, lògicament, deuen aprofitar. Els darrers anys també s’han multiplicat les empreses que fan ofertes de guiatge per aquest tipus d’esport a llocs on abans hi han anat a instal·lar equipaments per a tal finalitat. A la vegada botigues especialitzades en el tema, de roba, equips, estris, eines... fan igualment el seu agost.
La Serra de Tramuntana i concretament la zona declarada com a Lloc de Rellevància Ambiental, espai natural protegit (Paratge li varen posar) és el lloc de Mallorca on més hi conflueixen professionals i aficionats a aquest esport. Val a dir que la Serra de Tramuntana encara conserva la declaració de Patrimoni Mundial de la Humanitat, un nom que dit sia de passada, ja deixa clara la patrimonialització cap a una sola espècie que fa, però bé això són altres divagacions. Però ja que parlam de propietaris, cal recordar que gairebé un 90% o més de les muntanyes de la Serra són de propietat particular. Normalment, i per no fugir del tema, aquests propietaris són contraris al trànsit d’escaladors i en general d’excursionistes o visitants per les seves terres. A la vegada l’autoritat i normativa competent per a la regulació i gestió de l’espai natural protegit ha d’autoritzar aquesta activitat d’escalada per les seves finques. Normalment aquesta resta prohibida durant l’època de nidificació d’espècies d’interès especial i es permet la resta de l’any. Una de les condicions que s’estableix és la necessitat de tenir autorització de la propietat del lloc d’escalada. Una condició cada vegada més en risc de desaparèixer.
La pressió dels lobbies dels esports de muntanya i encara més concretament el de l’escalada i la caça, és tan important que han aconseguit fer recular propietaris i administració pública cap a posicions més permissives a l’hora de permetre aquestes activitats de lleure, els uns per por a represàlies cap als seus negoci agroturístics, els altres per por a estats d’opinió pública o de simple irresponsabilitat política. Si encara anam més enllà podem dir que massa vegades la frontera que separa la gestió d’un govern dit progressista, d’un altre que sense manies es diu de dretes, conservador (quin antònim més autèntic), és molt prima. És el cas que ens ocupa, amb noms i llinatges, com sempre.
Pel que sembla i a hores d’ara i vists els canvis en la relació administrats-administració, qui guanya la batalla és el lleure de l’espècie que patrimonialitza la figura de l’UNESCO, contra les espècies de flora i de fauna, endèmica en molts casos, vulnerable o en perill d’extinció, que hi té el seu hàbitat, que crien a les seves penyes i voltants (res fàcil), que hi floreixen, hi fructifiquen i participen en dinàmiques ecosistèmiques que els humans, els científics, segueixen lluny de conèixer i sobretot d’entendre. I així anam fent.
Quina solució proposaria jo, ja que m’atrevesc a opinar sobre el tema, gens i molt senzill. Aplicar la declaració d’un espai natural protegit, d’un patrimoni mundial, en els seus principis, que no són, o no són només el de procurar el lleure de l’espècie humana, i sí el de la protecció dels hàbitats, de les espècies, dels ecosistemes naturals. Si escaladors, excursionistes, voladors amb parapents i drons, corredors, espeleòlegs, barranquistes, ciclistes, caçadors.... no han de poder anar, escalar, volar, navegar, caçar... a una muntanya, una penya, un bosc, un torrent... per mor de la necessitat de protegir i conservar-los, es fa i ja està, sense maníes. I l’administració pública ho ha de regular i defensar fins a les darreres conseqüències, defugint interessos particulars. No només com a valor patrimonial del món i dels ciutadans mallorquins que pagam impostos i que molts no són escaladors, ciclistes, voladors amb parapente, de drons, caçadors, corredors, espeleòlegs, barranquistes... sinó sobretot pels seus autèntics habitants i propietaris salvatges i les dinàmiques que viuen. És hora a començar a pensar que la terra no és només, única i exclusivament nostra, de l’espècie humana. Viurem millor si ho feim, segur, i la millor prova és comprovar com ens ha anat fins ara. Les limitacions, aturar-nos a pensar i a mirar davant un repte de canvi de paradigma, facilita i crea grans extensions de consciència individual i col·lectiva, més vertiginosa i emocionant que escalar amb corda segura per pura diversió i egolatria.