Espanya, el Regne d'Espanya si l'hem d'anomenar pel seu nom oficial, un Estat que inclou a la força les nacions catalana, basca i gallega, a més de les colònies africanes, té un gran problema de convivència.
L'actual president, l'impostor Pedro Sànchez, va tenir una època en que repetia com un lloro l'eslògan que qualcú li havia suggerit: «a Catalunya hi ha un problema de convivència».
Quedava molt curt.
És a l'Estat espanyol on hi ha un greu problema de convivència. Si repassau els titulars d'avui mateix, veureu com la versió de la xenofòbia més estesa entre les classes dirigents castellanes (i els seus cans guardians), la catalanofòbia, s'expressa en gairebé tots els àmbits.
El poder judicial es permet dir en quin idioma s'han d'expressar els governs suposadament autònoms. Les forces de seguretat tracten de diferent manera els ciutadans segons l'idioma que parlen. Hi ha energúmens que s'ofenen si senten parlar català per la televisió que mantenim entre tots, i que consideren, textualment, que «hi ha un excés de càrrecs catalans a RTVE».
I tot aquest odi xenòfob projectat des dels poders, acaba amarant els més ximplets, com el responsable d'una botiga de Palma que va assetjar, amb improperis, una clienta que li havia parlat en català.
La solució a aquest greu problema de convivència, no és acotar el cap, ni callar, ni resignar-se, ni dissimular, ni fer com si no passàs res... La solució és rebel·lar-se contra la injustícia, contra els maltractadors i denunciar que fan impossible la convivència.
I quan la convivència és impossible, la sortida és el divorci.