Les cabres ja pasturen pel polígon de Can Valero, fa temps que no caben a la Serra. Encara haurem tingut sort que el parc de la Riera i similars siguin solàriums de pasta dura, que serà l’única cosa que les frenarà.
Els pagesos varen desaparèixer de la Serra i el seu lloc fou ocupat pels caçadors, les cabres i les amenaces de matar cabres. Quan la cosa ja era insostenible del tot es va programar un pla contra natura que pivotava en mitificar la raça mallorquina de les cabres, donant-les una importància delirant, que fins i tot s’ha intentat equiparar als endemismes. Hi ha material didàctic per enganyar els nins, posant la cabra com si fos el més important de la Serra, quan n’és el principal enemic.
Tractant-se d’un animal domèstic (artificial), s’ha de continuar purificant sempre seguit a escopetades, que d’això es tracta. Com ja s’ha demostrat, després d’una quinzena d’anys, que la cosa va de mal en pitjor, doncs més excuses per poder continuar pegant escopetades, o almanco amenaçar-ne. Ni tan sols hi ha temporada de veda, ja que tanmateix sobren totes.
En principi, per poder caçar amb ‘diploma com mentres’ i trofeu, d’això que te pots emportar a casa un caparrot embalsamat de “balearian boc”, només pot esser en una mitja dotzena de finques que en tenen permís ad hoc, que solen coincidir amb l'elit terratinent: Ternelles, Teix, el Formentor dels Barceló... però tota Mallorca està empastifada de rètols amenaçadors. Generalment només és per intentar acabar amb l’excursionisme, però també es poden trobar escopeters qualsevol dia, amb l’excusa aquesta de purificar la raça, i fins i tot pot esser que tinguin un permís especial havent al·legat que les cabres causen danys a la vegetació, i com que les cabres el que mengen és vegetació, deu esser bo de treure, aquest permís.
Ja és ben curiós que en un país on som incapaços de dignificar els jardins, idò en aquest mateix país les cabres s’han de purificar per a què totes estiguin conjuntades, ves per on. Si les cabres són mallorquines purificades poden pasturar per Can Valero o es poden menjar els endemismes en perill d’extinció al puig Major. Els excursionistes no s’hi poden acostar, ja que és zona d’exclusió, però si s’ho mengen les cabres encara ens ha de fer gràcia, i si són mallorquines, mamballetes.
Mentre a la Direcció General de l’Apocalipsi declaren la guerra al banyarriquer, a l’eruga peluda, a les cuques dels pins i a qualsevol bitxo que piqui, les cabres es van menjant els aglans, tots, i encara caven per si algun ha quedat algun un poc enterrat. També es mengen les plàntules, els rebrots de les alzines exhaurides i tot el que pinti un poc verd.
Una bona curiositat és que, si és ben cert que les cabres són escaladores excel·lents, també ho és que mengen molt més i millor en terreny pla, tots els alzinars plans, o gairebé, estan arrasats de sotabosc, en canvi els costers amb pi i de tot barrejat pareix que s’espesseixen a pesar de les cabres.
Devia esser la darrera legislatura de na Mariantonieta nostra i ‘Sant Borràs’ quan es va muntar tota aquesta litúrgia cabruna. Aleshores PP i UM es provaven a veure qui subvencionava més i organitzava millor els sopars de caçadors. Les possessions de l’era preturística ja havien acabat el cicle, hom suposava que la caça seria una mena de reconversió que semblàs una prolongació de la vida tradicional, i per això res més guapo que disparar a un animal domèstic, i com més gros millor. Els grups ecologistes no varen reaccionar ni en temps ni en forma, sembla que preveien un futur molt més tranquil especialitzant-se en invasores sense banyes i en urbanitis.
El resultat és ben a la vista: els principals ecosistemes arruïnats i les cabres ante portas. La purificació de la raça era el macguffin. El nombre d’herbívors per hectàrea era una utopia de l’Arcàdia Feliç. Amb quatre mil anys de cremar, ja n’hi ha, el que necessita la Serra urgentment és una moratòria d’herbívors per unes quantes dècades, de moment.
Només una cultura que ha perdut l’oremus podia arribar a aquest punt. Els problemes ocasionats per les cabres ja els coneixien els grecs, i les illes de l’Egeu, tan romàntiques com desèrtiques, en són una bona mostra. Pareix esser que ‘tragèdia’ prové ‘tragus’ que són les banyes dels bocs, les mateixes amb les que s’ha pintat el dimoni quan s’usava per amenaçar els cristians que dubtaven. El boc era el protagonista dels aquelarres. A molts contractes d’arrendaments de possessions es prohibia expressament la tinença de cabres a lloure. Les cabres eren un animal domèstic més que tenien el seu pastor, algunes s’escapaven i esdevenien orades, però en temps dels roters que acabaven el pa abans que la talent, no podien prosperar gaire.