Jo vull creure que venim al món a passar-nos-ho bé, a passar gust. Ho vull creure. Sé que no és ben bé així, però em dic a mi mateix que no és així perquè possiblement ens equivoquem. Perquè no vull creure, absurdament, que vinguem al món a patir ni a passar pena. Ens diuen que quan ens morim estarem bé, cantarem i ballarem i no ens mancarà res. Estimarem i serem estimats. Ens diuen que viurem en plenitud. Però no tots, només els que s’hagin portat bé a la vida terrenal. Home, hi ha hagut èpoques que he cregut en aquest espai celestial per a uns quants privilegiats, però m’he tornat molt escèptic. Els llibres m’han obert els ulls, encara que no estic segur de si tenen raó. De cada dia dubto més. Llegir és dubtar. Llegim perquè dubtem. Llegim perquè els llibres ens resolguin els nostres dubtes, perquè ens diguin que sí o que no. Però no ens ho diuen. Només ens fan costat, ens ajuden a passar l’estona, ens fan reflexionar i a posar valor a tot allò que vivim i que ens passa. Però els llibres estan escrits per nosaltres mateixos, que no sabem res. Que no sabem res de res del més essencial, del que més volem saber.
Jo crec que el Cel, aquest passar gust, és el present sempre que el sapiguem interpretar com cal. El Cel és el present, el qual podem viure de diferents maneres: filosofant, fent música, dibuixant, practicant esport, resant o llegint. Passant gust. El sentit de la vida és passar-s’ho bé. Fruir, gaudir, jugar. Divertir-nos, estimar-nos, riure, viatjar, ajudar-nos, parlar-nos, alegrar-nos. Nosaltres, a Mallorca, de fer allò que volem fer i de fer-ho voluntàriament, en diem passar gust.
A mi em va pegar per la lectura. No és que no em diverteixi i m’ho hagi passat bé i m’ho segueixi passant bé amb molts altres fervors i predileccions. He fruït molt de totes les disciplines intel·lectuals i esportives, a unes quantes m’hi he dedicat amb entusiasme i passió, sempre des de l’amateurisme, en que destaquen la lectura i la filosofia entre les primeres. També, entre les segones, totes les dels jocs de saló, del billar, del ping-pong, del futbolí. Una de les meves aficions predilectes, encara ara, és caminar. Caminar i fer volar coloms, divagar, contemplar els núvols i tots els elements atmosfèrics. Emmirallar-me en les estrelles i en la lluna, sempre tan misteriosa i reconstituent, sense deixar de preguntar-me per què fa vent, per què fa fred, per què ahir jo era tan feliç i avui ja no ho som. Què ha passat? Per això, sempre, abans i després de les meves reflexions, de les meves contemplacions, dels meus jocs, de les meves interpel·lacions, de les meves cabòries, dels meus exercicis físics i espirituals, tornava i torno a la meva ciència i afició predilecta, la dels llibres.
Vaig deixar de dir, als qui em preguntaven, que jo dedicava set o vull hores diàries a la lectura, quan començàrem a riure-se’n de mi. “Quin avorriment!”, exclamaven. Els espantava aquell meu comportament tan tediós. El meus interlocutors, encara que fossin lectors periòdicament discontinus, no entenien com jo em podia passar tantes hores llegint. Vaig deixar de dir-ho, però mai he deixat de seguir llegint. El plaer dels llibres no s’esgota mai; mai no t’embafa ni t’atapeeix. Tot el contrari, et relaxa i t’alleugera. T’omple, això sí, però de somnis poètics i de llibertat. En definitiva, et fa passar gust, et fa viure amb bon sabor de boca, de cor i d’esperit. Un no es cansa mai de la bellesa. Et dona confiança, més que en el món i la bolla, en tu mateix. Mai no he sentit fastig de confiar en mi mateix. Mai no m’he avorrit d’aquest exercici diví.
Llegir és estimar. Estimar és passar gust. Estimem perquè passem gust d’estimar, i llegir és això. En les meves lectures viatjo fins els confins de la terra i fins els confins de l’espiritualitat i de la filosofia. Jo crec que Jesús -Jesús de Natzaret, off course-, va passar gust de viure perquè, sobretot, estimava. No tenim notícia de que fos afeccionat a la lectura. No ens ho han dit. Llàstima, perquè jo crec que sí que ho era, si més no a la lectura del que veia, del que contemplava, del que admirava, i ell ho veia i ho contemplava i ho admirava tot. Això és llegir. Va preferir que el crucifiquessin abans de deixar de llegir, és a dir, d’estimar. No conec cap home més feliç que el teulader, aquest gorrió que cada horabaixa s’atura sobre el fumeral de ca nostra, a descansar i a contemplar el paisatge que s’estén davant seu. Saltironeja d’alegria, piula el seu tec-tec melodiós habitual, fins que torna a alçar-se i decideix emprendre una curta volada per anar-se’n a jeure en una branca florida del nostre vell gessamí. No em direu que això no sigui passar gust, que no sigui una vida feliç.
És llegint que trobem el que no sabíem que existís. És dins la ficció que s’amaga la part més valuosa de la realitat. La plenitud. La lectura ens guia fins a l’esperit i la saviesa. I quin gust més elevat existeix que el de la saviesa? I quina saviesa existeix més gran que la del passar gust? La literatura ens descobreix tots aquests secrets íntims, que massa sovint no coneixem que existeixin. És quan la vida es fa literatura que descobrim la veritat de la vida.
Però això no és suficient per viure una vida plena. No és suficient la saviesa. No és suficient passar gust. Cal saber-ne treure profit. Cal posar en pràctica allò que hem descobert. Tant per nosaltres mateixos, pel nostre benestar personal, com pel dels altres. Cal construir una xarxa de relacions amb el món sencer per tal d’assolir un món personal millor. Només els llibres ens concedeixen aquesta benaventurança. Això és el Cel. Benaventurats els que llegeixen, perquè assoliran les profunditats i les elevacions del seu interior. En trauran profit i passaran gust.