Aquest passat dissabte, 13 de febrer, hem celebrat el Dia Mundial de la Ràdio, que és una celebració promoguda per les Nacions Unides i que, als que d'una manera o altra estam vinculats a aquest mitjà de comunicació, ens serveix per agafar consciència i per reflexionar del que feim.
Els que feim Ona Mediterrània solem resumir la nostra pretensió dient que volem fer «una ràdio de proximitat, pensada en clau de Mallorca, un mitjà de comunicació multiplataforma, modern i de referència, una ràdio generalista pensada per a tots els públics, un espai d’informació rigorosa i d’opinió plural, una ràdio en llengua catalana, un altaveu per a la producció cultural de les Illes Balears i una eina essencial per als nouvinguts que volen aprendre la nostra llengua».
Però això, moltes vegades, és més un horitzó al qual no hi acabam d'arribar, que una realitat. Però aquest horitzó deu ser molt important, perquè per arribar-hi has de vèncer molts obstacles i t'has d'enfrontar a molts enemics, alguns declarats i que ja coneixies, altres de més inesperats.
Només pretenem fer una ràdio autocentrada, democràtica, plural, en català i de qualitat, però per fer-ho has de superar entrebancs legals de tot tipus. També un sistema de radiodifusió que es manté sense evolucionar des de temps de la dictadura franquista, sense emigrar cap a la digitalització, simplement per mantenir els privilegis d'unes quantes emissores.
Afegiu-hi el boicot, més o menys dissimulat, de les empreses de l'Ibex.
Afegiu-hi que les institucions d'aquí, amb alguna excepció, en comptes d'ajudar, posen problemes.
Afegiu-hi un Director General de Comunicació que prové d'una ràdio i que actua com si fes comptes tornar-hi, imposat pel PSOE a la Presidenta i que ajuda més als mitjans madrilenys de la corda dels qui l'han posat, que als mitjans d'aquí.
Aleshores, entendreu que els que feim Ona Mediterrània tenim molt a celebrar en el Dia Mundial de la Ràdio.
La pròpia existència, que esdevé resistència.