Aquest dijous, 29 d'abril de 2021, s'han complit 35 anys de l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística per part del Parlament de les Illes Balears.
L'Obra Cultural Balear ha fet pública una declaració que, lògicament, subscrivim de dalt a baix i que ens deixa poc marge per afegir res de nou.
35 anys són molts anys, temps més que suficient per generar canvis i dinàmiques polítiques i socials diferents. Però, tristament, el balanç que hem de fer és altament negatiu.
Que després de 35 anys, no haguem estat capaços, col·lectivament, d'aconseguir, ni tan sols, la plena normalització de la llengua catalana en àmbits com l'administració pública o que, encara avui, si optes per usar el català estiguis exposat a que et responguin consignes del temps de Franco com 'háblame en cristiano', és per estar empegueïts i convida a fer una profunda reflexió.
Tot el que diu l'OCB és cert i preocupant i només podem afegir una evidència: si continuam a l'actual ritme, no aconseguirem mai l'objectiu de recuperar plenament la nostra llengua.
Aquests 35 anys, sí que han servit perquè tenguem la certesa que és possible aconseguir la normalitat de la nostra llengua i per visualitzar quin és el camí que hauríem d'emprendre si ho volguéssim fer. Al mateix temps, hem comprovat amb desesperació que, com ja sabíem, la recuperació de la nostra llengua té enemics declarats i, també, que ignoràvem que en té alguns de no declarats.
Deia el poeta, escriptor i músic basc, Joxean Artze, que «una llengua no mor perquè els que no la saben no l'aprenen. Una llengua mor perquè els que la saben no la parlen.»
I ara sabem, també, que la recuperació de la normalitat d'una llengua no es frena per l'acció dels que no la volen, sinó per la inacció dels que diuen que la volen.