Hi ha dues discriminacions silenciades. Una, la discriminació per motius d'edat. Molta de gent validíssima, carregada d'experiència, se veu negre si ha de cercar feina de la cinquantena d'anys en amunt. Però avui no m'hi extendré perquè tendré ben ple amb amb l'altra gran discriminació silenciada, que no s'atura d'anar a més. És la discriminació per motius de llengua.
Avui dematí, el temps del berenar, aprofitava per pegar una ullada als comentaris d'una foto d'un punt ple de rètols en castellà (i només en castellà) de Son Llàtzer, que un amic meu del facebook va publicar i que jo vaig reproduir.
Encara no havia acabat de mirar els comentaris, com és vengut a la feina un client tot empipat que m’ha demanat si sóc jo que de vegades public qualque escrit. –Sí -li dic jo-, en lleure’m escric qualque cosa. –Idò te deman per favor –m’ha dit ell- que escriguis lo que m’ha passat en qüestió de dos dies.
M'ho ha contat tot fil per randa, l'he escoltat de prim compte i, segons m'ha dit, dissabte passat va anar a un magatzem de construcció que hi ha a l'entrada de Palma i, quan va demanar informació sobre unes posts que hi volia comprar per fer-se una estanteria, el dependent li enfloca:
-En español!
El client va continuar en mallorquí a poc a poc i pronunciant ben clar i el dependent se posa més gallet:
-Estamos en españa!
I el client, emprenyat, li respon:
-Som a Mallorca i me’n vaig a un altre magatzem, on m'entenguin!-
El va deixar remugant. I la seva dona (del client), en lloc de fer-li costat, encara li deia:
-No siguis tan radical, tampoc costa tant dir-ho en castellà.
I ell a la seva dona:
-Es radical és es qui ve a Mallorca a fer feina de cara an es públic i no s’esforça gens per xerrar ni tan sols entendre es mallorquí.
Jo li he donada tota la raó i li he dit que va fer molt bé en partir a un altre lloc on l'entenguessen.
Però això no és tot. Resulta que avui dematí, a l’hospital de Manacor, hi ha duit el seu fill, que tenia una mica de febre, l'han fet passar dins una consulta, ha -bon dia!, la doctora li ha enflocat un “buenos días!” amb cara de pocs amics, ell li ha començat a explicar el problema de l’infant, i amb això que ella ha feta recular sa cadira corredissa on seia i, amb les dues mans damunt els braços de la cadira, també li enfloca:
-Dígamelo en español!
Aquest client meu, indignat, me demanava què hi podem fer, on podem reclamar per denunciar totes aquestes males sortides i per què un mallorquí ha de passar per radical només pel fet d'expressar-se en mallorquí dins Mallorca.
Jo li he contestat que ara hi ha l’Oficina de Drets Lingüístics, amb la qual se pot posar en contacte telefonant al 971 176 097, que he cercat davant ell, o també entrant-ne a la plana web, que també he cercada davant ell, i que és aquesta: http://oficinadretslinguistics.caib.es
M’ha assegurat que farà via a posar-s'hi en contacte. M’ha impressionat el sentiment d’impotència i també d’indignació i de ràbia d’aquest jove. És per això que no he dubtat d’escriure aquestes retxes.
Jo li he dit, i ho escric ara, que això que ens passa als mallorquins passa a tots els pobles colonitzats. La diferència entre un país normal (o un territori d’un país normal) i una colònia, és que a un país normal, el qui darrer hi arriba, s’ha d’adaptar als costums, a la cultura i a la llengua del grup que fa segles que hi habita; mentre que, a una colònia, són els nadius de tota la vida els qui s’han d’adaptar als darrers que hi arriben.
Sobre la seva indignació perquè, allà on fa feina, li diuen que és un “radical” en lloc de fer-li costat, jo li he explicat que els mallorquins, com a poble sotmès i dominat, no som cap excepció: els activistes negres americans que lluitaven pel reconeixement dels seus Drets Civils, sovint s’havien de barallar amb altres negres, que els acusaven de “radicals” i de provocadors dels blancs, que consideraven superiors, i als quals els negres submisos consideraven que havien d'estar agraïts per donar-los feina, maldament fossen feinotes mal pagades i que no volien fer els blancs ni cobrant-les bé.
Jo he dit a aquest client meu, que els mallorquins que no estam empegueïts d’esser-ho, com més va més som. Només que, a causa de l’ambient que han fabricat tots els mitjans de comunicació espanyols, si no anam alerta, a poc apoc, sense tèmer-nos-en, acabam assumint el missatge que ens criminalitza i ens pinta com a “radicals” pel simple fet de voler que el mallorquí no desaparesqui de Mallorca. Li he dit que aquest deu per cent de mallorquins que no estam empegueïts d’esser-ho ens hem de coordinar. Aquest deu per cent que, estimam, feim servir i valoram la llengua que hem apresa dels nostres pares, padrins i repadrins, els mallorquins que no en renegam, que no volem que desaparesqui de Mallorca, hem d'anar units i hem d'esser positius. Hem d'anar ben resolts a no acotar el cap ni afluixar el to de veu per parlar mallorquí onsevulla a Mallorca. I si, actuant en mallorquí, amb educació, amb simpatia, amb elegància, així i tot ens fan una mala sortida, simplement hem de fer lo mateix que faria un anglès, un alemany, un magrebí, i ja no diguem un hispanoparlant: això és, que és demanar el full de reclamacions, reclamar els nostres Drets Civils d'esser respectats i denunciar-ho, aconseguirem girar la tendència desmallorquinitzadora. Així, aviat tant les administracions públiques com les empreses privades, si veuen que el menyspreu a segons quins usuaris o clients mallorquins no els surt de franc i la cosa du coa, a l'hora de contractar personal per a fer feina de cara al públic, valoraran el domini del català, vénc a dir del mallorquí.
Simplement, aconseguirem, en pocs anys, que s’acabi aquest escàndol que és, que siguem l’única llengua oficial del món que no l’exigeixen a ningú per a fer feina de cara al públic. Just que un 10% de mallorquins no ens deixem trepitjar, aconseguirem en pocs anys que respectin els Drets Civils dels catalanoparlants, que són els mateixos (ni més ni manco) que els dels hispanoparlants i els de qualsevol altra comunitat lingüística del planeta.