Així era el lema del primer Govern de «progrés» 1999-2003, que no d’esquerres, ja que necessitava el suport de l’extinta Unió Mallorquina. Acaba amb cap frontera, des del punt de vista simbòlic, ja que la mar és una gran barrera com hem vist en els darrers anys quan tanta gent la volguda botar i hi ha quedat sense vida.
Quatre illes que som o hem de ser un país, de moment, una Comunitat Autònoma de les disset que conformen el mapa autonòmic de l’Estat espanyol. Una petita part d’aquest estat que ens té oblidada, si no és per la imatge d’un lloc de vacances estivals i la disbauxa nocturna a les Pitiüses, que tant agrada als estrangers i peninsulars en general.
Un país que hem d’anar construint, format per quatre illes té unes dificultats objectives per a la construcció d’un sentiment de pertinença. La ciutadania de cada una de les quatre es considera en primer lloc d’aquella illa, per damunt del sentiment «balear». Ho haureu comprovat sobradament, en parlar amb persones de Menorca, d’Eivissa i de Formentera.
Els Consells tenen presència activa dins la vida política de les tres illes més que no de l’illa gran. El fet de tenir un Estatut d’Autonomia amb un gran caràcter insularista ha motivat que aquests es vegin més propers, més lligats als municipis. En canvi a Mallorca, coincidint amb la seu del Govern de les Illes Balears aquest ha desdibuixat la institució insular. Les diferents Presidentes del Consell mallorquí han hagut de treballar de valent perquè la ciutadania vegi les competències diferents de cada una de les institucions.
La pandèmia de la Covid19 ha tingut molts efectes negatius, en l’economia, en la salut, en l’ensenyament, en les relacions humanes en general. Voldria destacar-ne un de positiu, la possibilitat de conèixer més les illes veïnes, les restriccions als viatges llargs, i a l’estranger, ha fet que les primeres sortides hagin estat a les diferents illes, uns moviments profitosos en temps de «nova normalitat», que ha fet descobrir les meravelles dels nostres paisatges illencs amb pocs turistes estrangers.
Per construir país sobretot hem de conèixer-nos. Viure a una illa diuen que ens condiciona el caràcter, deu ser cert, i més si són petites com les nostres. El segle vint-i-u ens ha duit molt moviment de gent, hem rebut moltes persones que han vingut a treballar, a viure, aquí. Ens han enriquit amb la seva aportació econòmica, han contribuït a la millora de la nostra qualitat de vida. També en el contacte entre persones de cultures i llocs diferents ens ha fet encara més cosmopolites. Des de mitjans del segle passat la vinguda del turisme ens ha fet que fossin més oberts a les noves tendències estrangeres. Recordeu les diferències entre el tancament de les mentalitats dels castellans, els costums, ben retratats pel cinema de Martin Patiño,Bardem o Berlanga? Aquí ja havíem canviat en les relacions humanes, gràcies al contacte amb maneres diferents que ens mostraven els europeus que venien com a turistes.
En un món globalitzat com el nostre, pensar en el que és global i actuar en el fet local ha de ser la norma que ens faci ser una ciutadania més conscient dels nous reptes que ens planteja el canvi climàtic, la crisi econòmica i social que ens ha duit aquesta pandèmia global.
Coneguem més Menorca, reserva de la biosfera des de l’any 1993, els seus pobles, passegem per Maó, per Ciutadella, coneguem la seva gastronomia, les ofertes de senderisme pel Camí dels Cavalls, la influència dels britànics en la seva llengua, en l’arquitectura.
Anem a Eivissa, aquests dies sense el turisme nocturn, de borratxera i excessos als carrers. Passegem per Vila i recordem què va significar el turisme dels hippies al segle passat. Potser també ens farà més conscients de la necessitat de preservar el nostre territori quan vegem les edificacions tan pròximes a les platges, quan notem la manca d’aigua que pateix aquesta illa.
I Formentera, sense tants italians com els anys anteriors, amb les restriccions a la mobilitat que tan encertadament ha dictat el seu Consell, per l’excés de petjada humana sobre el seu ecosistema.
Abans que la «nova normalitat» acabi, continuem reivindicant als responsables polítics de les nostres institucions una planificació estratègica conjunta, Govern, Consells, Ajuntaments, per a la transició cap a un canvi del model econòmic amb la participació de la societat civil, de les seves entitats i associacions, sindicats i patronals sí però també altres com les federacions de la ciutadania, representants del món cultural, esportiu, de la comunitat educativa, del món sanitari... perquè si han d’arribar euros europeus per a la reactivació, que vagin enfocats a la millora de la vida de la gent.
Facem possible el país de les quatre illes mediterrànies occidentals, tan obertes, facem-lo sobirà, que puguem decidir conjuntament allò que més ens afecta i que encara depèn de l’Estat central, com la ubicació de les energies renovables, per posar un exemple.