He seguit amb interès i bona predisposició la cimera bilateral entre les Illes Balears i el País Valencià. Òbviament l'aprofundiment de relacions entre els territoris dels Països Catalans són una de les reivindicacions que defensam des de fa dècades.
Hem seguit amb interès les sessions de la cimera i, en general, han resultat entre previsibles i entranyables. I un punt farragoses.
Els discursos i la retòrica desplegats per la Presidenta, Francina Armengol i el President Ximo Puig resultarien entendridors i, fins i tot, engrescadors... si no fóssim ja ben entrats en el segle XXI.
Si més no, per a un servidor han resultat rejovenidors. M'han retrotransportat als meus inicis en l'interès per la cosa pública. Quan tenia quinze anys.
No tant per l'apel·lació a Jaume I (que ja n'hi ha) com per la retòrica, gairebé poètica, del descobriment d'una germanor amagada.
«Com pot ser que encara s'estigui celebrant la primera cimera?» es preguntava la Presidenta.
«Fa molt temps que ho tenim tot per a treballar conjuntament», es responia ella mateixa.
I més retòrica bucòlico-pastoral: «Les Illes Balears i el País Valencià ('Comunitat' en la versió original) han dit amb total rotunditat que volem ser escoltades»; «som territoris bessons»; «El pont Jaume I uneix dos territoris imprescindibles per a la convivència, la prosperitat i el futur d'Espanya»; «comprovar tot el que connecta les dues regions i millorar-ho amb projectes de futur»; «les nostres societats són poble, sabem el que volem i sabem què hem de fer per a projectar-nos cap al futur»; «aquest espai comú existeix des de fa temps en la societat»; «units els dos governs autonòmics es faran escoltar amb més força»; «una Espanya d'Espanyes»; «necessitat d'un finançament que permeti desplegar els serveis públics»; «descentralitzar i enfortint els serveis públics. Hi ha vida més enllà de la centralitat»...
Idees i reflexions que se sostendrien, si no fos que ignoren el que ha passat durant els darrers trenta anys.
I malgrat això, si cal tenir més paciència, tendrem més paciència (Ens diran que ara cal esperar / I esperem, ben segur que esperem / És l'espera dels que no ens aturarem). Però això sí: volem terminis i alternativa. Si tot això que fa anys que s'havia d'haver fet i no s'ha fet, no es fa, tampoc, en els propers anys, aleshores esper que Armengol i Puig facin la passa que altres vàrem fer fa més de trenta anys: apostar per alliberar-nos de qui ens prohibeix el futur que volem i construir junts uns Països Catalans independents.