Almanco les de la badia de Palma, i més enllà, ves a saber fins on, i és que com aquell qui diu ‘fins ahir’, el transport normal de coses feixugues era per mar. El carro és tan antic com el pastar, o gairebé, però entre els esclaus i els miserables descendents de les Germanies, pràcticament sense cap dret, i l’aristocràcia inamovible, ningú amb poder no veia motius per evolucionar.
La Seu estava ran de mar, com també hi està la Llotja i prop el castell de Bellver, que així mateix està ‘encastellat’, però com ja s’ha comentat, a l’època hi havia uns traginers que ara en diríem ‘especialitzats’, els bastaixos, que traginaven les pedres a ses espatlles, aleshores devia esser més barat que usar muls. També hi hagué molt tragí de pedra per a construir les altres esglésies, els casals aristocràtics i les murades, entre altres construccions. Exposat així s’entendrà que potser ja no bastin, les pedreres de la badia. En qualsevol cas n’hi ha bastants, la majoria conegudes precisament com ‘les pedreres de la Seu’, que com és ben sabut sempre ha estat en obres. Així doncs la Seu sempre haurà estat el principal client de les pedreres marines.
Les principals són espectaculars, tot i què no surten a les guies turístiques per motius ben diversos, principalment per problemes d’accés, des d’haver-lo condemnat fins a que només sigui recomanable per a excursionistes ben entrenats, i suposant que ja t’hi ha duit un altre que ja sabia el pas, si no... alerta!
D’altra banda la costa ja ha precedit la Serra pel que fa a usurpació de camins, privatització i especulació. Aleshores suposarem que ja tenim iot tots (“Es el mercado, amigo”), d’altra manera no en sortirem, i per fer aquesta volta tan d’agrair, amb aquesta calorassa, podem salpar del port Adriano.
Just voltar l’espigó emproam cap a l’illa del Toro. A la primera raconada hi ha el racó de sa Fragata i el clot des Moro: n’hi ha que diuen que una cosa és una cosa i l’altra és l’altra, i n’hi ha que ho diuen al revés. La toponímia costanera té molts problemes, als que cal afegir els esmentats de la costa, a més d’un dalt-baix total amb els canvis d’usos, i d’usuaris. Tornant al racó, ja és un paradigma d’aquests redols de paisatge tan especials que han deixat les pedreres més agraciades, per exemple tenasses artificials, que per ací en deien ‘basses’, una mena de piscinetes de pocs pams de fons. Si s’hi va a peu s’hi arriba per una trinxera escalonada.
Continuant cap el Toro passam pel ‘Caramull de pedres’, que sembla referir-se a una pedrera escalonada. Dins cala Rafalbeig hi torna haver una altra sèrie de basses de pedrera espectaculars (foto de capçalera). Al morro d’en Feliu hi ha quedat un dau gegant esculpit. Voltant el cap s’entra dins cala Figuera, un lloc que seria idíl·lic per nedar, si no fos que actua com a engolidor de la porqueria habitual que sura per la mar, i de vegades de grumers. Fou una altra pedrera, potser la més modesta de les esmentades aquí. Des del quarter si arriba per una escala picada al marès.
Ara ja cap al nord s’arriba a Portals (Vells). En aquest cas la pedrera es va anar fent endinsant-se en la que serà l’artificial cova de la Mare de Déu, d’una grandària considerable. Des del iot ja es veuen tres portalassos que per força han d’indicar quelcom d’especial. Dins s’hi va fer una mena capella, bastant més rara que garrida —algú ho havia de dir— i va fer les funcions d’oratori. Un document del segle XV aclareix que allò és del monestir de Santa Maria del Carme i qui en tregui pedres sense permís “se’n temerà”. Voltant la platja del Mago hi ha una altra mena de porxades de marès ben interessants.
Entre el cap Falcó i cala Vinyes hi ha ses Portadores, un altre lloc tan idíl·lic com mal de trobar. D’aquí fins cala Vinyes, entre hotels Barceló i xaletarros, està quasi tot privatitzat o destruït. Ha desaparegut una cova que va fer de discoteca i la cova prehistòriques de Salamó (cala Vinyes també va esser ‘cala Salamó’).
A l’altra part de la badia, su baix de la marina de Llucmajor, tampoc no en van endarrer, de pedreres de la Seu. La més espectacular potser la del Pou Salat, entre el cap Blanc i el cap Regana, eren d’un marès més tou, l’erosió de les torres que n’han quedat va modelant unes formes d’allò més curiós, com una mena de mostra de la formació de les coves.
Emproant, ara ja sí, cap a la Seu, es veuen marques dels trencadors de pedra gairebé per tot. Un altre redol assenyalat és a Na Grau, i tornen a esser abundants su baix de les noves urbanitzacions de Puigderrós, en aquest cas ja molt més degradades com a conseqüència de la pressió humana.