El 3 d'octubre de 2017 es va fer, arreu del Principat de Catalunya, una vaga general i una 'aturada de país' que varen tenir un gran impacte i no només varen assolir amb escreix l'objectiu d'aturar-ho tot, sinó que varen ser la demostració de la força que havia acumulat la ciutadania revoltada i l'evidència més clara que la majoria social expressada en el referèndum del primer d'octubre, controlava el territori. La qual cosa va fer entrar en pànic, no tan sols els poders de l'Estat espanyol, sinó el poder econòmic instal·lat a Catalunya.
Aquell dia, vaig participar en la immensa manifestació de Barcelona (n'hi va haver a totes les ciutats grans i mitjanes) on era latent i es podia sentir amb gran intensitat la força del poder popular.
En acabar la manifestació, ens varem acomiadar dels companys amb els quals havíem participat a la marxa tot fent broma sobre el discurs que havia de fer el rei espanyol Felip VI: «segur que anuncia la seva abdicació...»
Durant el camí de tornada a peu, vaig escoltar, a través de la ràdio, el discurs del Borbó, em vaig asseure a un banc de la Diagonal, per pair allò que estava sentint: era un discurs infame, d'una bel·ligerància anticatalana descomunal, propi d'un enemic declarat de tota aquella gent que ens acabàvem de manifestar. Però més que ofensiu, em va resultar reconfortant: el Borbó amb la seva estúpida retòrica agressiva i bel·licosa, en realitat, reafirmava tot el que havíem fet aquells dies i seguia les passes dels seus antecessors.
Aquell dia, el Borbó de torn, no va verbalitzar la seva abdicació, però vist en perspectiva, va abdicar completament de les funcions d'arbitratge d'un cap d'Estat.
Va exercir de cap, però no de cap d'Estat imparcial i no partidista, sinó de cap de files de la tropa d'ocupants assassins i torturadors que mantenen Catalunya sotmesa contra la voluntat dels seus ciutadans.