Entre carros i camions hi ha hagut altres enginys per traginar material feixuc. Per a distàncies llargues ja sabem que el tren va fer evolucionar la societat a gran velocitat. Molt més poc conegut és un sistema semblant per a distàncies curtes, on ja no surt a compte la locomotora, però sí vagonetes que també es desplacen per vies mitjançant tracció animal, normalment amb muls, però de vegades són els mateixos miners que, ja que tenen una de les pitjors feines conegudes, ningú no s’estranya que també hagin d’empènyer ells mateixos les vagonetes plenes de carbó.
A Mallorca s’ha estilat molt poc aquest sistema, sobretot perquè hi ha hagut molt poques mines, però sí que hi ha hagut altres feines ben feixugues, moltes pedreres, massa i tot, o salineres, i algunes sí que n’han tingut carrilets, normalment trams curts per traginar els embalums més feixucs dins el mateix recinte de treball.
Ran de sa Riera, part davall Son Gual i Bunyolí, es va construir un carrilet d’aquests per dur les roques de la pedrera de Son Cotoner d’Avall fins ses Fontanelles, on hi havia una cimentera, i són uns dos quilòmetres i mig. El sistema era prou enginyós, gairebé d’espavilat, ja que hom suposa que les vagonetes carregades davallarien per simple gravetat, bastava un manobre pendent del fre per a que no prengués massa força. Per tornar per amunt de buit, ara sí, estirava un mul.
De tot aquest entramat, a part de les ruïnes de ses Fontanelles, ens en queden quatre ponts. El més important és el de la foto de capçalera, que creua sa Riera, i amb mèrits de sobres per esser dignificat. Fa uns 40 m de llarg, amb tres arcs i és bastant alt. N’hi ha un altre més petit en un torrentó poc abans de la cimentera, de dos arcs més estrets, i dos més al torrent de Can Manent, que fa de partió entre Palma i Puigpunyent. Aquests dos darrers són paral·lels i a poca distància, sembla que un substituís l’altre per un canvi d’itinerari.
Tot això seria per a la fabricació de ciment mallorquí, que va marcar una època, tot i què venia de més enrere, entre els morters de calç de sempre i el ciment pòrtland, que va desbancar el negoci aquest a partir de la cimentera de Lloseta a mitjans 60 del segle passat.
Una altra història del mateix redol fou un plet que sembla talment un episodi extemporani de les Germanies, i alhora enllaça en què torna esser notícia la justícia de la Justícia. Que ningú no pensi que qualsevol temps passat va esser millor.
Ses Fontanelles lògicament no fan nom per la cimentera sinó pel que semblen uns aljubs que s’hi construïren: “pous dins el curs natural de sa Riera” diu la crònica. Al 1869 Establiments era municipi independent però no se’n sortien. Ni aigua, i això que Bunyolí tenia mitja dotzena de fonts i una en repartia fins a Ca l’Ardiaca, que és veïnat de l’actual autopista, però els establimenters no en devien tenir dret perquè l’Ajuntament va fer construir els pous o aljubs esmentats que recollia l’aigua de sa Riera, però es clar, a finals d’estiu no bastava i es va haver de racionar. Així que el consistori va fer posar pany i custòdia als aljubs per tal de repartir l’aigua més equitativament, evitant els abusos que lògicament ja s’hi produïen i deixant els més febles sense aigua.
A tot això el marquès d’aquelles terres (de Campofranco, un tal Adolf Roten, senyor de Son Gual per a més senyes) va posar un plet al consistori adduint que l’aigua de sa Riera era seva i, naturalment, aquella justícia, o el que fos, va sentenciar a favor del marquès: “i que d’ara endavant s’abstengan de molestar al senyor marquès... sota multa de 20 escuts... ” El que continua no s’entén, per variar, i després parla d’indemnització de danys i perjudicis. Signat pel jutge Ciríaco Pérez.
Són històries que no són als llibres d’història ni a les rondalles, ni a la memòria dels descendents dels desgraciats que es varen quedar sense aigua. El pontarro va aparèixer de sobte un dia cercant caragols, després hem vist el treball de Ramon Molina, Líneas férreas industriales de las baleares, i ho hem acabat de compondre. Coneixem el plet de ses Fontanelles perquè el senyor Vicenç Comas en va fer un article a ‘Es Rutló’.
Ja m’ho deia mon pare: “Això és més tort que sa justícia”.