Aquest divendres passat, com cada any des del 1992, es va celebrar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Els temps encara pandèmics que vivim, no ho posen fàcil precisament, als col·lectius més vulnerables. I la futura societat postcovid, no s'albira gaire millor. Sembla, tristament, que deixam passar l'oportunitat que ens oferia el virus, per a repensar alguns aspectes centrals com a societat.
Per exemple, la idea lògica i de sentit comú a partir de la qual, aquest és un problema global, que no se solucionarà del tot, sinó és globalment. Si hi continuen havent amples zones del món amb percentatges de vacunació ridículs, per manca de recursos. I perquè no se'ls fan arribar les vacunes, mentre a països desenvolupats, se'n llancen milers a la brossa. Resulta un contrasentit absurd, patir per la nova variant que sigui i, a la vegada, donar l'esquena a solucions globals, que són les realment necessàries.
En aquest escenari de paranoia, individualisme i curtplacisme, no és estrany que la qüestió de la discapacitat, així com la violència de gènere, el racisme, o els drets laborals de la gent trans siguin temes que van quedant pendents, amb molts eslògans estèticament macos i enrotllats, això si, però sense que es percebi la llum a un hipotètic final definitiu del túnel.
L'atur de les persones amb discapacitat així com de les trans, és d'entorn del 75%. I el motiu, no és que aquestes persones no tinguin les habilitats que el mercat laboral requereix, o la decidida motivació per a treballar. La resiliència, per exemple, paraula tan de moda en els darrers anys, podria definir segurament, a una majoria de gent pertanyent a aquests grups socials. Pels nombrosos entrebancs que han hagut de superar, així com pels obstacles físics o socials amb els quals s'enfronten diàriament.
Any rere any però, institucions, empreses i suposats experts i/o activistes professionals amb bon sou a final de mes, fan la corresponent posada en escena perquè tot segueixi com està. Amb 650 milions de persones que som, amb algun tipus de discapacitat arreu del món, seria positiu plantejar-se algun tipus de moviment a escala global.
Cal que les persones interessades, vist com està el pati, teixim aliances amb col·lectius afins. Si no fem algun tipus de pressió per a aconseguir unes reivindicacions que són descaradament justes, raonables i socialment positives per a una majoria, sembla evident que ningú no ho farà per a nosaltres. Mentrestant, ens haurem de conformar amb celebracions buides de determinats dies, perduts al calendari.