La incontinència verbal de Pablo Casado ha arribat al límit. El gust per l’insult continuat sense que ningú dels seus l’avisi que va per fora del que els humans entenen per decència, fa que qualsevol barbaritat que se li acudeixi ho amolli als micròfons, i si és contra els catalans encara li pot servir per arrabassar alguns vots a VOX. Poca cosa més, a part de cavar-se la seva fosa. La darrera calúmnia, de moment, ha estat dir que els mestres catalans no deixen anar els nins a pixar si ho demanen en castellà, i els posen pedres a la motxilla. És mal d’imaginar que un personatge com això pugui presidir res, i molt manco un estat.
Ja hem vist una repuntada del neofeixisme a Estats Units, Brasil, alguns estats del nord-est d’Europa i guanyant posicions per tot, com és el cas de VOX a España, però també hem vist com a Estats Units ja han tornat arrere i a Xile els han aturat els peus. España té un substrat feixista com els volcans de la Palma. Dels votants depèn que quedi adormit o que surti foc per les pistoles de tejeros, o per la boca de Casado.
Res de nou. Un dels episodis més repugnants de la postguerra fou la depuració dels mestres. La consolidació del règim feixista també contemplava eliminar dels llocs importants tothom que no fos addicte al franquisme, començant pels mestres, i amb més ganes contra les mestres. L’any 40 una mestra podia esser “acusada” no ja de simpatitzar amb les idees d’esquerra, sinó de dur una vida poc exemplar, de ballar, de fumar, no diguem ja de no anar a missa. I no rigueu, per acumulació d’acusacions d’aquestes es podia acabar assassinat. Tot això estava perfectament planificat: capellans fent informes, comitès de depuració, delacions, fitxes oficials de comportament personal...
Alguns foren assassinats perquè sí. Un antecedent de manual fou l’assassinat d’estat de Ferrer i Guàrdia, per antecedents anarquistes, pedagog, lliurepensador i impulsor de l’Escola Moderna. Li imputaren els aldarulls de la Setmana Tràgica, se’l va acusar de traïció i l’afusellaren. Els bisbes ben contents ja que se’ls eliminava la competència per al quasi monopoli de l’ensenyament. A posteriori es va aclarir que durant la Setmana Tràgica Ferrer i Guàrdia estava retirat al seu poble, lluny de Barcelona.
Jaume Matas abans de començar a robar havia tingut una etapa de comportament neofeixista, en la qual ja va enviar missatges de menyspreu i acusacions velades contra els mestres, que varen esser oblidades pel que vendria després: el robatori a mans plenes i l’arribada de José Ramón Bauzá i el seu famós “bilingüisme”, que evidentment no era que el 50% de piolins parlassin en català, ni als jutjats, ni al cinema, ni a la premsa, ni al supermercat, ni enlloc. No. Ni tan sols els forasters que feia dècades que havien aterrat per aquí i no deien ni pruna en mallorquí, tampoc no hi entraven. En realitat el seu bilingüisme només era aplicable allà on el català s’estava recuperant i consolidant. Amb dues paraules: bombardejar l’escola en català: això era el bilingüisme de Bauzá, i del PP. Bauzá no va aparèixer de sobte amb una nau marciana. No. El varen peixir al PP i el triaren (de “mirlo blanco”) per fer oblidar la corrupció dels seus antecessors. No ho va aconseguir. No va aconseguir res, a part de viure de la sopa boba fins ara, actualment a la salut de Ciudadanos.
Ciudadanos va néixer com a partit de renegats, contra Catalunya i contra l’escola catalana. Amb aquesta “ideologia” no podien durar gaire, però com que España és l’estat de les oportunitats, i sobretot dels oportunistes sense complexos, ni vergonya, encara existeixen. Ja només els queda fer mamballetes dels insults de Casado, si és contra els catalans més, i això que Casado els traeix, però mira, no saben fer res més i a Ciudadanos sí que paguen traïdors, si no es queden sense militància.
Després de l’1 d’Octubre es varen intensificar les clavegueres de l’estat per rentar la cara als piolins i continuar culpabilitzant els catalans, fins assolir el rècord de 3.3oo imputats per no se sap què. Un dels casos més sonats fou el dels professors de l’IES Palau de Sant Andreu de la Barca, acusats de discriminar els fills dels guàrdies civils. El fiscal n’estava ben convençut, el jutge emulava el Cid “Campechano” i Carlos Herrera, per l’emissora de l’Església, desbarrava fins a la nàusea. La sentència va quedar en no res (“no hay caso”), però la condemna mediàtica, social, i la sembra d’odi contra Catalunya, ja era condemna de sobres, i no sabem que se n’hagi disculpat ningú, ni dels tertulians que atiaven l’odi, ni dels jutges espanyolistes, els mateixos que han de tapar el cul de rei d’Abu Dhabi amb set senalles.
L’escola catalana, i la balear en català, i les ikastolas al País Basc, són models d’èxit incontestable des del punt de vista pedagògic i ara ja de base de la nostra cultura, i si té un problema és que no basta. El bombardeig en castellà és total i a totes hores. Si no hi ha un recolzament institucional proactiu la nostra cultura desapareixerà en dues generacions.
La dreta espanyolista ho sap, tant que ja es cuida prou d’esser proactiva en castellà, en sobredosi, per fer-nos desaparèixer el més aviat possible. De nosaltres depèn.