Just una setmana abans de Nadal, vaig tenir la sort de poder veure com Lluís Llach omplia el Palau Sant Jordi. Un concert musicalment impecable, políticament emocionant, i sorprenent de constatar com la veu del cantautor superava amb escreix la dels altres cantants convidats.
És trist i preocupant, però, que avui s’hagi de tornar a recórrer a la cançó protesta per recordar als polítics per quina raó la gent els va votar. El problema és que, en la falsa democràcia en la que vivim, la força de la música és sensiblement menor del que ho fou en temps de la dictadura.
Després de les eleccions autonòmiques del 2011, a diversa gent del meu entorn vaig comentar mig seriosament mig en broma que hauríem de tornar a cantar l’Estaca. No imaginava que, anys després, ho viuria en un palau d’esports ple a vessar de gent que l’entonava amb l’ànima. Al Principat tenen Llach, però aquí... Aquí no tenim Llach.