La història, si més no el fil conductor que n’ha perfilat la geografia política, ha estat un enfilall de genocides. Pensàvem que aquesta evolució havia acabat amb Stalin, tot i que arreu del món continuen apareixent cèsars, kàisers, cabdills, sàtrapes o el que se’n diguin de cada estil de militar en cap sanguinari.
Pareixia que a l’Europa moderna s’havia superat aquest estadi primitiu, i què de bracet d’Estats Units es podria controlar la resta del món, ajudats també pel gegant xinès que, miraculosament, ha optat per l’imperi i la colonització econòmica, que sempre serà més decent que anar matant els que no són com tu, o conquistant, com s’ha anomenat històricament el genocidi de sempre tot i què, segons historiadors que se l’agafen amb paper de fumar, no es pot parlar de genocidi fins no sé quan, perquè aquest concepte no existia, i tanmateix l’Homo erectus ja ho practicava.
Pareixia, però... sempre hi ha hagut molts emperons. El món està ple de democràcies-però, i sobretot de salva pàtries sui generis, híper patriotes que de tan patriotes que són fan afusellar els que no són tan patriotes com ells o, diguem-ho ja, assassins d’estat per genètica, la gràcia de Déu, o passaven per allà el moment del cop d’estat i li varen agafar el gust. La qüestió és que el món aquest de segona, per dir-ho d’alguna manera, mai no ha deixat d’estar farcit de dictadors, que són d’ideologia personal i intransferible, per això les comparacions, a part de fer oi, no acaben de funcionar.
La majoria viuen com un rei d’orient sense que les seves extravagàncies tinguin gaire transcendència, ja que es cuiden prou de no fer l’indiot fora de les seves fronteres (n’hi ha que no en surten mai). I molt millor així, ja que els casos més coneguts ho solen esser per atrocitats inenarrables, com aquell tal Bokassa, de la República Centreafricana, qui, segons la cronica oficial, va establir una excèntrica dictadura militar –no sé si vos sona de res–, va canviar el nom de l’estat per ‘Imperi Centreafricà’ i se’n proclamà emperador. A partir d’allò la realitat va tornar a superar la ficció, i parlam de pel·lícules de terror.
Del cèlebre mur de Berlín, que havia estat el símbol principal de la divisió del món, almenys un tros es va reutilitzar com a mostra dels grans dictadors. A la foto de capçalera tenim un tram del bestiar d’això, que hi havia pel món fa un parell d’anys, aleshores suposam que ja hi han afegit Putin.
Putin no necessita presentació: els telenotícies ja en parlen ben a bastament i ja fa temps es va guanyar l’honor d’ingressar en el museu dels horrors aquest. Perpetuar-se en el poder eliminant l’oposició a qualsevol preu, i amb qualsevol mètode, inclòs emmetzinar amb poloni, cosa que també s’ha fet amb periodistes que no es sotmeten al règim. Aleshores ja podem suposar que això darrer n’és la causa i que ha passat el mateix amb molts altres activistes, lliurepensadors, col·lectius o entitats que tinguessin com a objectiu reivindicar qualsevol cosa, o simplement divulgar la realitat dels carrers de Moscou.
El món occidental fins ara havia suportat tot això, per esser vos qui sou, perquè Rússia encara és molta Rússia, o perquè tenen arsenal de bombes atòmiques per eliminar la vida al planeta. A Xina ja li va bé tenir de bon client l’estat més gran del món i li és un gran consol que tinguin un règim tan impresentable com el seu.
No oblidem que al capdavall també hi ha un poble, immens, que tampoc no en té la culpa i és dels que més han patit al segle XX. Hom calcula uns vint milions de morts a causa de la Segona Guerra Mundial, i això que la varen guanyar. Els damnificats són incalculables. És un altre dels avantatges dels imperis dictatorials, això de tenir milions de súbdits de carnassa de canó. Després vingué el terror interior de Stalin i ara la ruïna amb Putin. Això no s’ho mereixien ni els russos.
La guerra d’Ucraïna ho ha canviat tot i per a mal: ha estat l’error, i l’horror, del segle. La mateixa cagada, o a la inversa si voleu, de Napoleó i Hitler assetjant Moscou, i a l’hivern, que té més mèrit. Encara que Putin i els seus sàtrapes prenguin Kíiv, a part de ruïna i odi durant un parell de generacions, què en trauran? Putin, com Napoleó i Hitler, es pensaven que allò seria una passejada triomfal, però ha estat tot el contrari. No s’entén de cap manera: tant de servei d’intel·ligència amb tant de suposat prestigi mundial, que diuen que saben les bufes que amolla el president d’Estats Units, però no saben la cara que posaran els ucraïnesos en esser bombardejats?
Sense entrar en el rosari de contradiccions del genocida protagonista, que només s’expliquen amb la mentalitat d’un psicòpata, el mal ja està fet: Ucraïna està arruïnada, però Rússia també. El seu gran poder era exclusivament militar i d’oligarquia insultant, això sí que és comú a les grans dictadures, però el poble ras mai no ha arribat a una economia digna com l’entenem per aquí. Són proverbials les coes que han de fer els russos per a qualsevol necessitat bàsica. Ara, amb l’actual boicot mundial a l’economia de Rússia, ningú no creu que Putin pugui viure els dies suficients per veure-la recuperada.
I per als que es pensaven que tenia mania personal contra Franco, avui ni l’he mencionat.