Els pseudònims són tan antics com l’escriptura i fins i tot han tingut un paper destacat en la literatura. Hi ha casos realment èpics en temps de dictadures (Mingo Revulgo/Pere Capellà) o caça de bruixes, com va esser un període ignominiós als EEUU, i en trobaríem molts d’altres al món modern. En una democràcia passable, que no empresonin periodistes per fer la seva feina, o que no tenguis perill d’esser agredit per dir el que penses, consider que el pseudònim s’hauria de reduir al màxim. Podem recordar com, efectivament, pels anys vuitanta i noranta l’anonimat en l’escriptura era una cosa que acabava per via natural, si de cas deixant de banda els llepafils d’El Mirall que s’emmirallaven en els pròcers de L’Ignorancia. Fins que es van popularitzar les cèlebres xarxes socials... ja l’hem espifiada
No sé en quins límits cal gestionar això, però sí que pens que qui adopta un pseudònim hauria de redoblar esforços de serietat, pulcritud, parlar clar, no ficar-se en embolics ni, per suposat, tocar els dallons a ningú. El que no pot esser és tirar pedres i amagar-se. També hi ha el cas que algú es pugui inventar un personatge i esser coherent amb ell, o altres variables que ens queden fora de quadre.
Ara, què té a veure tot això amb la captura de pantalla de la capçalera? Res en absolut. Això ja és la degeneració total. El beneitònim, ben probablement ocasional i mutant, potser formant part d’un pla d’atac, ja és un indici que va a embrutar la feina dels altres, i pens que no prestigia gens l’editorial que ho permet. No es tracta d’un fet aïllat, tots els articulistes som objecte de d’atacs. Mestre Joan Lladonet l’any passat ja va fer un article semblant a aquest, que no he enllaçat perquè no l’he pogut trobar. Els diaris de més tirada també eren un carnaval d’això, però els darrers anys han redoblat els filtres.
I en foraster, per acabar-ho de reblar. Fins a quin punt dBalears ha de seguir el joc? O la trampa? Serà que no hi ha un noranta i moltíssim per cent de diaris en castellà, amén de xarxes i altres clavegueres. Quantes vegades ens hem queixat d’un excés de castellà a IB3
Atenció que ja vos veig venir: no defuig de la crítica, i que no me venguin amb qualificacions de censura, ni supremacisme ni altres espants innecessaris. No és això, amics meus... Si algú vol fer una puntualització constructiva, o fins i tot marcar un error, que en faig, com volgueu, ja s’ha fet i no ha passat res. Ara, qui vulgui rebatre el que he exposat, que li’n mostri la bibliografia, o ja directament tocar el nas: nom i dos llinatges del DI per començar, i les primeres vegades potser no m’ho cregui, perquè això muta com els virus i els covards no surten a la primera.
Si se m’interpel·la en castellà, avançarem si ja me diuen quants d’anys duen a les Illes, quin problema tenen amb el català i per què punyen a dBalears. El bilingüisme que el vagin a imposar a la Guardia Civil. Fa 40 anys que el català és a l’escola, les possibilitats d’al·legar ignorància natural cada cop són més reduïdes i justament dBalears és un dels pocs llocs que tenen la seva raó d’esser en el català, i atesa la situació de regressió, n’és un bastió que no es pot perdre, ni badar amb goteres. Si jo vull publicar en català a un diari de Madrid, que vos pareix que me diran? Això vol dir que hem de renegar del castellà? Tampoc, el mateix que deia dels pseudònims: redoblar esforços de serietat... Com a mínim que quedi clar que ens respecten. Si a més del beneitònim, el “contingut” també té tota la pinta que s’enfoten, què fan aquí?
Un símil, que no va per ningú: ja sabem que la democràcia ha d’aguantar els feixistes, però una altra cosa és que els haguem de riure les gràcies. A part, n’hi ha que pensam que el més decent és combatre el feixisme, per a què no es torni a repetir el que passa a Ucraïna, per exemple. Si algú s’enfada ho diu i punt, però aquí no ens paguen per discutir, això no és un fòrum de barra lliure, i manco de barruts. Si hi ha fòrums de beneitònims on s’ho passen pipa que vagin cap allà. Els meus articles no són per a això. Per emmerdar la feina dels altres m’han dit que a twiter és on va més bé.
Això vol dir que els meus articles no es poden criticar? Que nooooooo... No pot esser tan difícil: nom i dos llinatges, clar i concís, per favor, no escampem ambigüitats, l’article diu el que diu, no el que un interpreta que podria dir. Vejam a tall d’exemple: “L’articulista diu una cosa i s’ha equivocat, perquè jo en se més i és així deçà”. I punt, no calen estufornos ni menyspreus.
Ja ho deia José Martí: “Si no lluites per res, almenys no emprenyis".