Alerta, no vos deixeu enganar. Aquest títol que semblaria el lema d’un partit d’extrema dreta, si no estigués escrit en polaco, digne del Sírcul Valear, és un altre dels exemples ambigus de titular capciós.
Per mi que ja vos he explicat que dedic un temps limitat a discutir amb estrangers, siguin espanyols o no. Aquest límit minva quan a més, són nacionalistas españoles.
Tenc un moix ben guapo que ha passat de ser en Destrucció a dir-se Destrucció Zombie després de tenir un de nou amb no sé què o no sé qui, que l’ha deixat fet pols: mig borni, coll pelat, coa torta… però segueix viu. Aquest paràgraf, l’havia pensat per canviar aquí de tema i fer una pausa perquè ni Claro Que Sí Guapi+ escrivís una línia als comentaris, ja que li hem donat material abastament (i dedicació). Però mira, no.
Per què no? Perquè no vos havia explicat encara que m’és molt difícil entendre com pot ser que la gent no-Normal¹ vulgui ser de dretes. Mem, que sí, que els han dit que en són molts i això fa que vulguin anar amb el partit guanyador almanco un cop a la vida. Ho entenc, a més, com ens cream aquestes bambolles socials, no tenim ningú que ens dugui la contrària. I mira que com més cap a la dreta se’n van, més fàcil és deixar-los estormeiats amb els seus mateixos lemes.
La darrera vegada que vaig anar a un sopar on millor ens «seim els homes aquí, les dones allà» (aquelles on no entenen que jo tenc converses de dona², i fent aquesta distinció a l’atzar em fan venir ganes de no tornar, perquè jo amb els mascles, no tenc conversa) varen passar un parell de coses meravelloses. El meu home es va sorprendre que jo li digués que «m’avorresc en sopar de dretans». «I com saps que ho són?» em demanava. Fàcil, per percentatge de probabilitats: per edat 55%, segregació sexista +10%, posició social +5%, negoci propi +15%, religió +5%. Això, sense que obrin la boca. Perquè en obrir-la, doncs el percentatge va pujar tant que va fer un parell de voltes al marcador. També va passar que vàrem beure un poquet de demès, cosa que va fer que se’ns amollès la llengua. I què va passar? Que els vaig punyir lleugerament («Si tan segures estau de que tothom vol monarquia, votem-ho») suficient per treure-les de l’armari arnat de franquista amb les amigues. El cas és que no m’esperava la contesta (supòs que automàtica, ben apresa de repetir-la durant anys): «Si vols votar, vés-te’n a n’es teu país». Graciós per irònic, com a mínim, si m’ho permeteu. Després d’una llarga llista d’insults, en voler contestar jo només vaig poder jugar la carda de l’advocat del diable: «Enyorau aquell temps perquè no el recordau, i a partir d’aquí, si tan franquista vols ser, mujer: calla y pa la cocina». Aquest és un recurs perillós, perquè requereix calma per entendre el que vull dir: Estàs defensant unes idees que et van en contra.
Voleu més sorpreses? El que va passar a continuació no vos ho esperau: el seu marit va fer via en deixar clar que «si penses que ella és franquista no me coneixes. Jo sí que ho som». I no vaig poder aguantar-me: «Ho veus, ni tan sols te deixa ser res a tu, ell ho vol ser més». És un poc més greu, però, perquè només veuen la forma de desfer-se de «negros, putas y maricones», però no veuen la resta. D’acord, nosaltres anirem primer, però no vos enganeu: després anireu vosaltres, per polacos, per massa morenos, per massa vells, per massa…
Aman Nòlem (ell/això)
¹Vegeu Moixa Mental del 25/11/21, Coses de l’heteropatriarcat
² Vegeu Cerebreco -1, pàg. 7, Coses de l’heteropatriarcat