L'any 1973 el criminòleg i psicòleg suec Nils Bejerot va descriure la síndrome d'Estocolm com un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins.
La síndrome d'Estocolm pot arribar al punt en que l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.
Una bona part (no tots) dels polítics que van a Madrid en representació dels Països Catalans, acaben desenvolupant una síndrome que presenta, en termes polítics, símptomes similars als de l'estat descrit per Bejerot. És la síndrome de Madrid.
La síndrome de Madrid té uns efectes transformadors que provoquen un fort impacte en qui els contempla.
La síndrome de Madrid és denigrant per qui la pateix, encara que la persona afectada no en sigui conscient, i pot resultar, fins i tot, ofensiva...
Cal no oblidar, però, que, en el fons, qui la pateix és, sobretot, víctima.