Ada Colau té més prestigi que la justícia espanyola. Mónica Oltra té més prestigi que la justícia espanyola.
Els joves d’Aran tenen molt més prestigi que la fiscalia i policia que els va intentar arruïnar la vida. Els joves de Bunyola tenen molt més prestigi que els jutges que els varen condemnar i que la guàrdia civil, Bauzá i en Rodríguez, del PP, que varen muntar una pel·lícula infumable.
Els que han demanat la dimissió de Neus Truyol no arriben a la sola de les sabates de Neus Truyol.
Si condemnen Neus Truyol encara tendrà més prestigi que els jutges que la condemnin. Si condemnen Mónica Oltra encara tendrà més prestigi que els jutges que la condemnin.
Els que varen condemnar els Jordis no arriben a la sola de les sabates dels Jordis. Els Jordis poden anar per Europa explicant per què els varen condemnar. Els jutges que els varen condemnar no poden sortir de l’España monolingüe.
Rajoy, Fernández Díaz, Ignacio Cosidó, Villarejo... sí que tenen el mateix prestigi que la justícia espanyola.
No ho són tots iguals: ni els polítics, ni els barruts, ni els corruptes, ni els condemnats. Els presos polítics catalans foren condemnats per defensar la seva terra. Jaume Matas, antecedent de Bauzá i Prohens, fou condemnat per corrupte. No és igual, ni el mateix, ni s’assembla de res.
El que sí s’assemblava molt era la corrupció d’Unió Mallorquina i la del PP, de fet es repartiren bastants de pastissos. La diferència principal fou que la policia espanyola va entrar a la seu d’Unió Mallorquina i els va incautar els arxius, mentre a la seu del PP, la celebèrrima Gènova, renovada amb doblers negres, no, i encara els varen donar tot el temps que volguessin per pegar martellades als ordinadors.
Baltasar Garzón té molt més prestigi que la justícia espanyola que el va condemnar. Curiosament va esser el primer condemnat pel cas Gürtel. N’hi ha que varen robar i encara no els han citat a declarar. Elpidio Silva també va esser condemnat per no seguir els usos i costums amb les famílies més poderoses.
Laura Borràs versus Cospedal: Laura Borràs està acusada de fraccionar factures, mentre Cospedal no està acusada de res. Cospedal és als àudios de Villarejo de la Gürtel, Kitchen, cas Catalunya i altres clavegueres de l’Estat. El seu marit sempre “pasaba por allí”, sobretot a l’hora de moure doblers, a pesar que ningú no sap en qualitat de què.
No està bé, fraccionar contractes, però... l’altre dia, que deim en bon Mallorquí, a l’Ajuntament de Binifotuts* compraven un camió a trossos. Tres trossos: la carrosseria, el motor i la grua. Casualitat? Juguera dels enxufats a l’Ajuntament? No. El problema era que pel que costava el camió sencer ho havia d’aprovar el ple de l’Ajuntament, mentre el que costava un terç de camió no arribava al límit establert i es podia comprar sense anar al ple, és a dir: sense transparència ni informar l’oposició. Però els problemes no acabaven aquí, ja que cada compra s’havia d’ofertar a tres proveïdors per a poder elegir l’oferta més beneficiosa per a l’Ajuntament. Aleshores, tot i què, naturalment, ho havia d’encolomar el mateix càrrec de confiança, amb els seus comissionistes de confiança, calien tres factures diferents de proveïdors presumptament distints per a cada tros de camió. Total un mínim de nou pressuposts on tot hauria d’encaixar... però no encaixava. Tornam a ca casella de sortida i tornam a demanar altres nou pressuposts. Al cap de dos anys es va poder arribar muntar el camió i... oh sorpresa! l’havia de conduir l’enxufat que tenia el carnet B, però amb la grua posada el pes total del camió requeria el carnet C, amb la qual cosa en varen haver d’enxufar un altre, i com entendrà tothom, el merder ja era excessiu com per a sobre demanar els coneixement de català mínims per a conduir el trasto aquell, amb la qual cosa s’enxufa un altre foraster.
Això que hom pensaria era un episodi de “Sí, ministre” era una activitat qualsevol a les Balears de Cañellas. Un modus operandi de sempre que no es va abolir amb el cas Túnel, ben al contrari, Matas encara havia de començar a robar. D’aleshores ençà ningú no ha certificat que aquestes pràctiques s’hagin abolit.
Evidentment que els jutges i fiscals no tenen res a dir de tot això, de fet són els usos i costums que, in extremis, són la llei de la tribu. Ben igual que tirar la merda a la mar, que és la cosa més normal del món, com han fet els responsables d’Emaya, i hotels i Anas Torrojas des del temps de Franco fins ahir. Però ara “la justícia” troba que cal jutjar Neus Truyol pel seu període que va esser responsable d’Emaya. No li interessa la merda dels governs del PP, ni del PSOE, ni dels hotels, ni el que avui han ancorat damunt la posidònia. Només li interessa imputar els de Més. No s’entén, i la justícia que no s’entén no és justícia.
Hi ha casos que sí que has d’esser doctor en set ciències per entendre les embarbussaments de les lleis. Però tirar merda a la mar, depuradores que no depuren, camions comprats a trossos, el germà d’Ayuso cobrant comissions escandaloses, Fernández Díaz quan diu “la fiscalia te lo afina”... Això ho entenem tots. Però de tot això, justament, “La justícia” selecciona Truyol, Oltra, Colau, Borràs (Laura, non Sant Borràs)...
Com es va seleccionar Valtònyc, Pablo Hasel, Dani Gallardo, el Joves d’Altsasu... Altres casos, com els de Podemos sensu lato, més que seleccionats semblen orquestrats. Del cas Catalunya ja tenim la pel·lícula completa. El cas CDR té tota la pinta d’esser un muntatge de les clavegueres, amb la col·laboració inestimables d’Indas i Marhuendas, i té tota la pinta que s’està dilatant intencionadament per què ningú s’atreveix a explicar-ho, i el temps s’oblidi el que les clavegueres varen emmerdar, contra nacionalistes catalans... No sé si vos sona.