De vegades, la subordinació lingüística es mostra a través d'un ús merament simbòlic de la llengua subordinada. Dir unes frases inicials en una llengua minoritzada i continuar amb la majoritària, posar el nom d'un establiment en la llengua subordinada i totes les informacions en l'altra o acabar un discurs en castellà amb un “molts anys i bons!” constitueixen exemples d'un ús simbòlic de la llengua. La llengua (en aquest cas, la minoritzada) hi apareix com un mer símbol, mentre que l'acte comunicatiu va en una altra. Record un dia de Sant Patrici, a Corcaigh (Cork, en anglès), al sudoest d'Irlanda, en una missa celebrada íntegrament en gaèlic (en tot allò que no calia entendre, perquè era ritual), amb un sermó encès en llengua anglesa. Ús simbòlic versus ús comunicatiu.
Però, per manca de perícia o d'observació, ens passa per alt (i els passa per alt a la majoria dels sociolingüistes) que les llengües dominants també tenen ús simbòlic. I que sovent es tracta, com diria Michael Billig, d'un ús simbòlic “banal”, és a dir, tan absolutament integrat al paisatge social que no arribam ni tan sols a percebre'l com a simbòlic.
Il·lustraré aquesta consideració amb un cas que m'arriba des de Terrassa (Vallès Occidental), i que, per cert, involucra un eivissenc. Els fets varen tenir lloc en una comissaria de la policia dita nacional, a l'esmentada ciutat vallesana. Una professora d'origen marroquí -l'origen només pot afegir algun element de tensió a la cosa- que sempre i pertot, públicament, usa la llengua catalana, va anar a renovar-se determinats documents. A l'entrada de la comissaria es va trobar un policia, al qual va informar dels tràmits que hi anava a fer. Se li adreçà, com té per costum fer, en català. El policia li va respondre: “tienes que hablar en español, porque estamos en España” (tot contravenint, evidentment, el cabdal constitucional espanyol, del qual emana l'oficialitat del català i, per tant, el dret de la ciutadana en qüestió d'adreçar-se-li en aquesta llengua). Vegi's que, aquí, ja tenim un element de simbolisme: no ha de parlar espanyol perquè ell, posem per cas, no entén el català, o per facilitar la comunicació (si no l'entén gaire), o perquè l'han destinat a Catalunya però és de Cáceres i no li passa per l'arc de triomf aprendre cap llengua que no siga estrictament la seua. No. Ho ha de fer perquè “estamos en España” (és a dir, per un element de caire estrictament simbòlic).
La catalana-marroquina canvia de llengua, passa a fer els tràmits, i, en sortir, li diu “adéu”, o alguna cosa semblant, que torna a enfurismar l'energumen abans esmentat. L'atura i torna a alliçonar-la en els mateixos termes que havia fet abans. Llavors s'hi afegeix un altre policia. Aquest li diu -atenció!- que ell entén el català sense cap tipus de problema (també el deu parlar), perquè ha nascut a Eivissa (!!!), però que l'obligació d'ella és parlar-los en espanyol, per la raó ja argumentada diverses vegades. L'entrada del segon individu en la conversa és molt interessant, perquè posa de manifest que el problema no és la manca de comunicació, sinó la manca d'”ús simbòlic” de la llengua. Es poden entendre perfectament en català, no hi ha problema de comprensió, però no ho volen perquè, segons ells, no toca. Crida molt l'atenció, evidentment, que els dos “agents de l'ordre” posen l'ús simbòlic del castellà per damunt de la legislació vigent, perquè, evidentment, la ciutadana terrassenca té tot el dret a fer servir la llengua catalana a qualsevol lloc (comissaries de la policia nacional incloses). I davant qualsevol tipus de servidor públic (membres de la policia nacional inclosos). Per tant, amb la seua actuació contravenen la llei. Però s'afermen en l'ús simbòlic de la llengua que consideren com a única vàlida, independentment del que diguin la Constitució i els Estatuts d'Autonomia.
La cosa arriba tan lluny que acaben detenint la professora terrassenca i acusant-la, basant-se en la famosa Llei Mordassa, tan alegrament aplicada pel “govern més progressista de la Història”, de desacatament a l'autoritat, i fins i tot potser d'alguna cosa més. Posteriorment als fets, la senyora, totalment estabornida perquè ha vist els seus drets conculcats per aquells que tenen l'obligació professional de defensar-los, va a la Plataforma per la Llengua, que la posa en contacte amb Arrels Advocats, on un senyor que es diu Eduardo Cáliz agafa el seu cas i el porta als tribunals. Serà molt interessant de veure l'evolució del cas. En el document presentat per l'advocat Cáliz, s'acusa els dos agents de la policia nacional (un d'ells nascut a Eivissa) de quatre malifetes. Una: coaccions (varen comminar la professora a canviar de llengua i ho varen fer de manera imperativa, i il·legal). Dos: falsedat en document públic (m'imagín que per les raons per la qual la retenen i la intenten penalitzar). Tres: detenció il·legal (no et poden detenir per no voler parlar en castellà a qui sigui). I quatre: contra la integritat moral (varen denigrar una persona per exercir els seus drets).
Sia'm permesa una darrera reflexió: si tothom fes com la ciutadana terrassenca, segurament els catalanoparlants no patiríem tants abusos per la nostra condició lingüística.