Fa unes setmanes comentava la victòria de l’extrema dreta a Suècia. Ara a Itàlia l’aliança dels tres partits Liga, Forza Italia i Fratelli d’Italia, neofeixista, han guanyat les eleccions i la seva lideressa ha de formar govern, na Giorgia Meloni.
Haureu llegit molt sobre aquests resultats, sobre allò que pot passar a partir d’ara, per exemple pretenen un canvi constitucional que la Presidència de la República sigui elegida com a França, entre altres. No ens enganyem, és l’extrema dreta, coneixem en Salvini, en Berlusconi i ara na Giorgia Meloni, que prové del MSI el partit que va revifar el feixisme d’en Mussolini.
He sentit comentaris, he llegit opinions, que volen endolcir aquesta figura recalcant que l’important serà de qui es revolta per formar el govern. Parlen d’exministres, de «tècnics», com si fos possible llevar ferro a la realitat d’un programa electoral d’aquesta coalició que enalteix la família tradicional, catòlica, heterosexual, per enfrontar-la als matrimonis de persones del mateix sexe, com han aprovat molts països europeus. Unes propostes buides, de frases senzilles, com que la immigració és la culpable de la inseguretat ciutadana, quan sabem que allò que provoca més inseguretat és la manca d’ingressos regulars, la frustració de no tenir habitatge digne, la desesperació de no veure perspectives per als joves i infants.
La Unió Europea té altres estats membres governats per l’extrema dreta, com Hongria i Polònia, Suècia... Té com aliat a l’Aliança Atlàntica Turquia que recorda a Suècia i Finlàndia que ha d’expulsar els exiliats kurds i enviar-los a les presons turques si volen entrar a l’OTAN.
No confiem molt en les resolucions de la UE sobre les accions polítiques del nou govern italià. Coneixem la seva inacció respecte a aquests països, i en canvi la seva submissió als dictats dels EUA respecte a la guerra a Ucraïna.
Hi ha molts analistes polítics que parlen de la inevitabilitat de l’arribada al govern de l’Estat espanyol de les forces germanes d’aquests, PP i Vox. No caiguem en el desànim ni creguem que tenen raó aquells que veuen com a forçós aquest canvi. Pensem que hi ha temps, prop d’un any, per capgirar les tendències i que les esquerres uneixin els seus missatges per a les solucions als problemes de la gent.
I confiem plenament en els aires de canvi que vindran de més enllà de l’Atlàntic, dels brasilers que confien amb en Luiz Inacio Lula da Silva per governar el gran país, dels colombians que donen suport al president Petro, de... tants i tants altres pobles que han vençut els governants d’extrema dreta, i inicien camins cap a un futur més esperançador.
Hem de vèncer la por que volen inculcar-nos i convèncer amb arguments i fets, amb diàleg i respecte. Els crits i renous només els necessiten aquells que no tenen raons. Siguem optimistes de la voluntat, amb pessimisme de la intel·ligència, com deia en Gramsci.