Ningú no pot negar que la nostra diada nacional, com la de tants altres pobles d'Europa, commemora un esdeveniment brutal i sanguinari. Celebràrem fa uns dies, qui ens sentim partícips de la nació mallorquina, l'entrada de les tropes catalanes a ferro i foc a la nostra capital, que era llavors la capital d'uns altres mallorquins, i l'expulsió, captiveri i assassinat sistemàtics contra tot sarraí que hi habitava. Recorda, en essència, la mort, la misèria i l'abús dels altres. Quina justificació pot trobar, aquesta festa? No foren poques les crítiques, amb menor o major encert i millor o pitjor intenció, que vàrem rebre qui participam anualment a la Diada i alhora criticam la Hispanitat. Voldria, ara que s'han calmat una mica els ànims entre simpatitzants i detractors, argumentar per què les dues celebracions són essencialment diferents i oferir un al·legat en defensa de la nostra.
La major diferència que hi veig és l'actitud amb què ho commemoram. Afirmen uns, fal·laçment, que no podem jutjar els fets del passat amb els ulls del present, perquè les conquestes del 1229 i del 1492 tenien objectius llavors lloables i qui els perpetrà actuava verament convençut d'obrar amb justícia. Em sembla igualment errònia la confrontació ferotge, proscriure el record d'aquests esdeveniments als llibres d'història i limitar el significat que socialment se li confereix al pur rebuig. Crec que entre el relativisme moral d'enaltir cegament les figures d'Hernán Cortés i Nunyo Sanç, i el revisionisme històric de tomar estàtues de Juníper Serra i Jaume I, hi cap una opció més sensata i honesta. La nostra. La d'acceptar-nos hereus d'uns fets que avui consideraríem crims de guerra, però que ens han convertit en qui som. La de recordar-los tot qüestionant-los, per no oblidar d'on venim ni cap on anam.
Una altra crítica que faria al 12 d'octubre, i crec que unànimement compartida entre els seus detractors, és l'enaltiment imperialista que du implícita. La nostra diada pretén recordar el naixement de la nostra cultura, commemorar l'arribada dels nostres avantpassats a una terra que consideram nostra, i celebrar la gènesi d'un poble de què ens sentim partícips. La Hispanitat, per contra, no recorda l'origen de la seva cultura, sinó haver-la exportat cap altres territoris per part dels avantpassats d'una altra gent (dels Ibarrondo i Espinosa que emigraren i perpetuaren allà el seu llinatge) i que donà lloc, ulteriorment, a moltes altres identitats nacionals d'arrel romàntica. Qui no hi vegi diferència, que s'ho faci mirar.
A part de tot això, independentment de quins esdeveniments recordam i quina actitud hi mostram, és evident la divergència entre els elements que conformen estrictament una festa i l'altra. Intentant no caure en el biaix a què la meva ideologia irremeiablement em condemna, crec objectivament afirmable que la Hispanitat és una celebració bastida de la floridura pròpia dels nacionalismes estatals. Dit altrament, tota aquella parafernàlia castrense, amb la cabreta desfilant davant una fervent legió de patriotes, fa una pudor insuportable de tardofranquisme enquistat. A més, pretén ser la festa de tothom, obligant qui no la sentim com nostra a ser-ne partícips. La nostra Diada, vull pensar, parteix d'una arrel eminentment popular, en què s'intenta sublimar la identitat nacional en actes de participació col·lectiva que inclouen elements culturals i patrimonials i que culminen, ulteriorment, en proclames reivindicatives per la millora de la societat. Res a veure, vaja.
Veient el debat que tot això genera, i clamant apostar per una pretesa neutralitat, hi ha qui proposa canviar-la de dia. Certament, tant l'atorgament de la Carta de Franquesa com la coronació de Jaume II serien esdeveniments prou rellevants per commemorar la Diada de Mallorca, sense menystenir el rerefons històric que el nacionalisme mallorquí reclama. Malauradament, la promulgació del text que originà el Regne de Mallorca com entitat politicoadministrativa independent tengué lloc dia 1 de març, dia ja contaminat per l'autonomista celebració de l'aprovació de l'Estatut. Els sectors de l'anticatalanisme mallorquí, per altra banda, s'han apropiat del 12 de setembre, lligant la separació dinàstica les dues corones a una pretesa ruptura identitària de Mallorca amb Catalunya. Per això, veig impossible renunciar a la Festa de l'Estendard, considerada de les celebracions civils més antigues d'Europa, per acceptar dies usurpats pels detractors de la identitat que nosaltres reivindicam. La política, evidentment, mai no és neutra.
Per tot això, veig encertat i necessari mantenir la Diada de Mallorca dia 31 de desembre. Perquè és una festa rica, diversa i plural, que convida qui vulgui formar-ne part a ser-ne partícip. Perquè recorda l'esdeveniment que marcà l'inici de la identitat que molts mallorquins encara compartim. Perquè és la nostra. I perquè, en definitiva, cap altre dia no podria fer-ho millor.