Just acabava de fer els 16 quan vaig partir per primera vegada de ca nostra: vaig prendre els atapins i vaig creuar l’Atlàntic per anar a començar el batxillerat a l’altra banda del món.
Una de les primeres coses de què vaig adonar-me, quan anava en cotxe a la que seria la meva nova ca nostra, va ser que res del que veia per la finestra em resultava familiar, el paisatge, per a mi, no tenia cap tipus de sentit; eren camps i camps i camps de blat de moro, que en aquella època encara eren verds i alts. Malgrat que en aquell moment no els vaig donar gaire importància, cada dia, aquelles grans extensions de terra que anaven canviant amb les estacions –segades, seques, nevades...– i que veia per la finestra de l’habitació, feien que no oblidàs ni un moment que no era a casa.
Crec que quan ets tan jove, necessites ampliar els teus horitzons, i si tens tanta partiguera com tenia jo, encara no ets conscient de què consideres “casa”; però als Estats Units vaig aprendre que l’anglès diferencia, conscientment, casa d’edifici on vius (house) i casa de lloc d’on t’hi sents (home), i ho vaig començar a entendre.
La segona partida no va ser tan enfora: als 18, vaig començar la universitat a Barcelona. No vaig tardar a adonar-me que Barcelona difícilment podria convertir-se en casa, tot i que molta gent es va esforçar per fer-m’hi sentir i mai els ho podré agrair suficientment.
Una cosa que feia a Barcelona quan m’enyorava era anar a la platja, seure a l’arena i mirar la mar; sentir-me el Mediterrani a prop i saber que just allà davant hi havia ca nostra em donava pau i reconfortava les meves pors.
A la tornada d’hivern ho vaig veure clar: ca nostra era el pati amb els ullastres i ametlers florits que veia per la finestra de l’estudi mentre preparava els exàmens de la universitat; ca nostra era el trosset de la badia de Palma que es veuen entre els edificis de Son Cotoner; ca nostra és menjar cuinat amb oli d’oliva i pa fora sal.
Durant aquella mateixa època vaig tenir una gran revelació anant en bus per la perifèria de Palestina, vaig quedar totalment hipnotitzada: allò també era ca nostra! Els camps d’oliveres, els pinars, la Mediterrània. Va ser molt impactant, era físicament molt enfora d’on jo havia nascut i les realitats dels habitant d’aquell lloc eren molt diferents a la meva, com podia ser que tot i així tengués la sensació d’estar molt aprop de canostra?
A segon de carrera vaig començar a sortir de la capital catalana per veure altres bandes del país, els caps de setmana. Al Camp i al Penedès, els ametlers, les oliveres, les vinyes i l’hort de l’avi em varen fer entendre que, allò, també podria fer-ho ser ca nostra.
En una escapada de cap de setmana amb els amics, amb un cotxe llogat que ens va dur d’Alacant a Barcelona, vaig poder estar hores mirant per la finestra, i aquell paisatge em va donar la pau que et dona ser a cases.
Fa poc vaig tornar a partir, a la meva tercera destinació estable, el cor d’Europa, Brussel·les, i tenc la total certesa que, encara que hi destinàs moltíssim d’esforç, el cel gris, la pluja diària, cuinar amb mantega, la immensitat del continent i el no sentir la Mediterrània a prop, no podrien ser mai el meu lloc.
És per tot això que duc tatuada una flor d’ametler, un petit concepte de què és, per a mi, ca nostra, per poder estar-hi sempre a prop, tot i ser-ne lluny. I és per això que he assumit que mai podré viure (amb el sentit de sentir-se viu), enfora del Mare Nostrum.