Aquesta setmana hem vist fer anques enrere el govern de Na Francina Armengol en el seu intent de passar del neocanyellisme lingüístic (que ve a esser no fer res per aplicar la normativa constitucional espanyola i estatutària baleàrica vigent, i qui dia passa any empeny), sortir-ne per passar al neobauzanisme, que és fer política perquè la llengua oficial de les Balears de quatre dècades i pròpia de fa vuit segles passi a esser una curiositat que, si la saps bé i si no també, que no sigui necessària ni servesqui per trobar feina ni per ascendir socialment.
La reacció de la societat civil mallorquina i de totes les Balears és estada prou contundent, fins al punt que ha obligats els seus socis de govern de MÉS a pegar un cop de puny damunt la taula i fer recular el Govern en aquesta endemesa que duia entre mans.
Així és que podem fer un alè. Però deixau-me dir que un alè no gaire fondo (i me sap greu si ara compix la festa). Damunt els papers, d'acord que el personal amb carrera sanitària que vulgui fer feina a les Balears, en dos anys, haurà de poder entendre la llengua que els mercaders ambulants senegalesos, en dos mesos, no tan sols entenen, sinó que la parlen i la fan servir per vendre les seves corretges i carteres en els mercats mallorquins. Ara bé: no me fa gràcia veure com l'ultranacionalisme lingüístic castellanista, imposa per ara el seu llenguatge, la seva ideologia supremacista i l'adoctrinament de la societat contra la llengua oficial i pròpia. I ara vos dic per què:
Si ho reparau, no tan sols ells sinó que també els partidaris d'una Mallorca mallorquina, on els mallorquins no siguem lingüísticament estrangers, tant uns com els altres fan servir el mateix llenguatge per anomenar aquesta qüestió: uns en diuen “requisito de catalàn”; i els altres, incapaços de contemplar el món, la vida i les coses amb ulleres pròpies, en diuen igualment “requisit de català”. La veritat és que, si anàvem per la vida autocentrats, amb pensament propi i no amb pensament espanyol traduït al català, parlaríem mil vegades més de “dret dels pacients a fer servir la llengua pròpia a la sanitat pública”, de “dret d'anar a ca's metge en mallorquí a Mallorca”, que no de “requisit de català”.
Una altra cosa que demostra fins a quin punt el supremacisme lingüístic castellanista imposa el seu adoctrinament és que no els respon ningú quan contraposen professionalitat amb domini del català (quan, sigui dit de passada, ja no hi ha res més professional que un metge deixi expressar el pacient en la llengua que s'hi senti millor). Si agafàveu qualsevol plana d'opinió d'aquests dies de qualsevol diari en paper, o si pegàveu una ullada a qualsevol xarxa social, sempre hi llegíeu el mateix cantet: “vale más un buen médico que no hable catalàn que no uno de malo que sí que lo hable”.
Si qualcú, posem per cas a Lisboa, contraposava esser un bon metge amb dominar el portuguès, jo deman: de què parlaríem, de sanitat o de colonialisme lingüístic? Jo estic ben d'acord que, allà on hi manca un especialista de qualque branca de la medicina, val més que n'hi hagi un que no domini la llengua oficial d'allà on fa feina que no que no n'hi hagi cap. Ara bé: si no fóssem una colònia, aquest supòsit seria una excepció. Una excepió de bon de veres. La mateixa que se pot esdevenir a Madrid, o a París, on, efectivament, valdria més que hi hagués un metge americà del cor que no sabés castellà o francès els primers dos o tres mesos, que no que no n'hi hagués cap. Però res pus allà deçà un cas extrem com aquest. Res d'arrossegar el cul per dins hospitals madrilenys o parisencs anys i més anys sense saber dir ni 'buenos dias' ni 'bon jour'!
Igualment, una altra cosa que demostra que el castellanisme intolerant domina el discurs és que ha aconseguit, i per boca del governet, que donin la culpa al domini lògic de la llengua d'una part grossíssima dels pacients d'aquesta terra al fet que manquin metges en segons quines especialitats però que ningú, llevat d'En Pep Melià i del Col·legi de Metges, hi relacioni per res els preus impagables a les Balears tant de l'habitatge en aquestes illes com del nivell de vida.
Així és que, si volem reconstruir aquestes illes com l'autèntica petita gran pàtria enmig de mar que foren el temps del Regne de Mallorca, convé que facem via a construir opinió pròpia i a no deixar-nos entabanar pel cantet que fan els qui volen que siguem una província castellanoandalusa més.