No som expert en literatura, ja em perdonareu, però m’hi atreviré a fer-ne una incursió avui, parlant de l’Escola Mallorquina. Segons l’enciclopèdia catalana, es denomina per aquest nom al conjunt d’autors illencs que escriviren en la nostra llengua durant bona part de la primera meitat del segle XX. Josep M. Llompart utilitza termes com “insularitat”, “fidelitat”, “idealisme”, “formalisme” o “humanisme” per descriure aquest moviment. Aquests poetes esdevenen pont d’unió entre els mestres Costa i Llobera i Joan Alcover i la poesia de postguerra, i produeixen una excelsa poesia d’arrel renaixentista.
Crec que la importància i durada en el temps d’aquesta tendència artística a casa nostra no és casual. Els mallorquins som, en el fons, uns romàntics. Als illencs ens agrada viure en la distòpia del paradís perdut. Som del teatre d’Acorar, els disenys de Melicotó i les lletres de Maria del Mar Bonet.
L'Escola Mallorquina doncs, connecta amb una part profunda de la nostra sique. Mentre el nostre món canvia a cop de turisme de masses, nosaltres ens emmirallem amb el paisatge que evoca Lo Pi de Formentor (i si no visquéssim del turisme?, i si fóssim un país i no una païssa?, i si?, i si?). Recordem que avui ens visiten 16 milions de turistes, quasi el doble que fa vint anys. Fa cinquanta anys eren poc menys de tres milions de visitants. Un procés que ha trasbalsat del cap per baix la nostra petita terra.
I imbuïts d’aquesta visió del nostre petit món, establim una línia invisible, inconscient, que marca subtilment el “nosaltres”. Qui som, doncs, els mallorquins?, els que coneixem les formes, llenguatge i expressions culturals de l’època preturística. De la Mallorca catalanoparlant, tranquil·la, senzilla… i inexistent. Una visió romàntica del paradís perdut.
Ja tenim doncs, la fòrmula de l’èxit.