En sé d’un que ha dit que si la borrasca Juliette acaba durant uns dies més, es veu a venir que hotelers i llogadors turístics exigiran al Govern que, amb els doblers de tots (òbviament), els facin pistes d’esquí a la Serra per així ‘desestacionalitzar’ (així anomenen a omplir l’hivern de turistes) i guanyar (ells) més doblers.
Resulta difícil dir si el raonament anterior té més de còmic o de real. Dies enrere sortia a la premsa que els hotelers, que l’any passat bateren rècords de beneficis, han demanat ja més de tres milions d’euros al Govern per posar els famosos llits elevables. Tan esperpèntic és que els paguem entre tots la renovació del mobiliari com el fet que el conseller hagi decidit allargar el termini de petició de les ajudes perquè no s’ha arribat al límit inicialment fixat.
També s’ha sabut que les companyies aèries han demanat a Aena una capacitat de quasi 31 milions de passatgers per als mesos entre març i octubre. Aquesta xifra és només per a Mallorca. Sumau-hi Menorca i Eivissa. Encara hi deu haver qualcú innocent que creu que les obres que ja es fan a l’aeroport no són per ampliar-ne la capacitat.
A finals de gener, el conseller de medi ambient i territori demanava als ajuntaments que facin previsions de sequera de cara a l’estiu, agreujada per una nova arribada massiva de turistes. De possibles accions com ara prohibir la construcció de noves piscines a hotels, lloguers turístics o cases privades, res. O d’elaborar un pla per a l’eliminació de les ja existents, tampoc. Menys encara prohibir que s’omplin d’aigua el proper estiu. La sequera ha de ser només per als pobres residents; no s’ha de notar a ulls de turistes i rics visitants.
I malgrat tot, Govern, Consells i ajuntaments (alguns d’ells autoanomenats ‘de progrés’) han seguit gastant doblers públics en promoció turística. És a dir, pagant amb doblers de tots la promoció de negocis privats que baten rècords de beneficis.
Així, un contempla perplex que tot el que s’ha vengut parlant anys enrere del ‘nou model’ turístic i econòmic o de la ‘sostenibilitat’, no ha estat res més que una nova presa de pèl per part no només del Govern sinó de tot el parlamentarisme i més enllà. La distància entre el poble i la classe dirigent augmenta, tant en poder, com en riquesa, i en valors. Per això, l’esperpèntic raonament del primer paràgraf, potser no ho sigui tant.