A pesar que l'emergència (Esdeveniment greu que en cas de produir-se demana una actuació immediata. DIEC) climàtica és un fet del que poca gent dubta, la responsabilitat col·lectiva de donar-li la resposta urgent que requereix no existeix. Tothom pot observar per exemple, el desmesurat parc automobilístic que circula per l'asfalt de la nostra malmesa terra transformant els combustibles fòssils del que s'alimenta en contaminació i escalfament atmosfèric. La majoria d'aquests cotxes són d'ús ben particular, és a dir normalment transporten a una sola persona. Ho podeu comprovar observant els usuaris de les coes de retenció de cada dia laborable. Un temps, allà pels anys setanta i vuitanta del segle passat, compartir el cotxe per traslladar-se a una mateixa ciutat o poble era habitual, també per una consciència molt arrelada en la idea de no tudar. Tudar i tudar molt, moltíssim, és en molts aspectes l'èxit més complet i final del capitalisme. Consumir amb ceguesa, mecànicament, per impulsos addictius, sense consciència personal ni mediambiental del que aquestes, nostres accions, generen.
Veus científiques autoritzades i no sotmeses a interessos econòmics lligats al sector energètic i activitats productives relacionades, com el turisme per exemple, així com col·lectius ecologistes ja fa temps que han avisat d'aquesta emergència que passa sense cap mena de dubte en no tudar, però no només en no tudar, sinó en consumir menys, utilitzar menys, viure amb molt menys. Això vol dir directament deixar d'utilitzar tant els mitjans de transports particulars, com els cotxes, però també els col·lectius com els avions. Si per consciència ecològica, vital, hem de suprimir de les nostres vides una part important de viatges vacacionals que generen contaminació i escalfament climàtic, idò ho hem de fer. Si bé és cert que aquestes accions individuals i col·lectives són importants, no menys cert és que mentre el capitalisme sigui tan fort, la manera d'entendre la terra i els seus habitants com a bens de consum, amb desigualtats obscenes, d'enorme tudadissa de recursos, la devastació ambiental persistirà. El capitalisme genera en la seva etapa més avançada, com hem pogut observar històricament i de manera ben recent, una degradació de l'humanisme, dels valors polítics de justícia, igualtat i llibertat, un empobriment intel·lectual i del sistema educatiu... en definitiva, un ascens del feixisme. El capitalisme ens fa creure que llibertat és això, com bé han descrit certs polítics madrilenys, fer allò que volem sense que ens importi res més. No cal mirar lluny, és en les actituds individuals i col·lectives dels ciutadans que tenim més a prop, en nosaltres mateixos on es genera el problema.
Aquesta visió, certament pessimista, descriu en termes biològics el desenvolupament existencial de la raça humana com una malaltia greu pel planeta, terminal per a la mateixa espècie sapiens. Vàrem perdre una oportunitat per reflexionar-hi quan el món es va haver d'aturar a causa de l'epidèmia de la covid, però no hem sabut aprofitar aquesta treva. L'emergència climàtica és com la d'un immens foc descontrolat en molts fronts i pocs efectius per a lluitar-hi i no ho hem sabut aturar en els seus orígens.
El Grup Intergovernamental d'Experts en Canvi Climàtic (IPPC) de l'ONU reclama de manera urgent, accions accelerades, a l'alçada de la dramàtica emergència que vivim si volem salvar el planeta, a nosaltres mateixos. És un gran repte que difícilment crec que podem assolir. I llavors què, tudam i tudam fins al final, fins a l'infinit?