Avui hem anat a fer es cafetet al forn de veïnat, he deixat la meva sarrieta a una de les cadires a la taula on seim sempre i hem anat a demanar. I, com vos explicava la setmana passada, amb el local buit, una guarda de turistes ha entrat en tromba dirigint-se directament per seure a la taula de just devora la nostra, així que hem agafat els atapins i ens hem mogut de lloc. Els turistes, inexplicablement sobris, han aprofitat per moure’s, també, a la taula que acabàvem de deixar. Han tret el mòbil i han fet un senyor embús amb interminables comandes absurdes, tot a un volum molest.
Aquesta situació m’ha fet pensar que és justament el que ens passa des de fa massa temps: venen els estrangers (ens ha succeït amb els espanyols, els alemanys, els anglesos i ara amb els suecs), primer fan guetos, bravegen de les seves maneres emprenyadores, nosaltres reculam i es fan amb el nostre lloc. I no, no estic xerrant de la gent que ve i s’integra, estic parlant dels colons, tant econòmics com culturals. No ens enganyem, nosaltres som part d’aquest problema. Deixam fer, venem tot el que es pugui vendre i a poc a poc, cada un dels pocs racons que queden amb caràcter es va transformant en una peça estandarditzada d’una atracció d’un parc temàtic de gatera i casetes prefabricades. I què hem de fer?
Aman Nòlem (ell/això)