Iniciem el mes de maig, mes de les flors, de la primavera calorosa que ha començat amb força els darrers dies del mes d’abril. Comença la cursa electoral a partir del divendres 12, ara oficialment vivim la precampanya on es van presentant les propostes polítiques i les persones que formen part de les candidatures aspirants a dur-les a terme.
Una cursa que acaba el diumenge 28, amb la proclamació dels resultats que obriran un període de contactes, perquè allò que és ben segur és que no hi haurà majories absolutes que permetin governar les principals institucions sense pactes.
Uns enyoren aquell temps on el bipartidisme PP-PSOE es reproduïa, a uns els tocava sempre les dretes, PP, altres repetien PSOE i així ho coneguérem per aquestes illes o Galícia, i ho conegueren a Andalusia, Castella la Manxa... Ara ja tot és diferent. Tenim una societat plural, i així es reflecteix als resultats electorals que donen pas a governs plurals. Aquells qui enyoren temps passats no solen valorar adequadament la riquesa de la democràcia, el respecte a les minories, a qui pensa diferent sigui qui sigui.
Perquè ho hem de dir molt sovint, la pluralitat ens enriqueix, ens obliga a treballar de manera diferent, escoltant i arribant a acords, no imposant. No tothom ho sap fer, és cert. Aquells que provenen de «majories», que primava «sortir a la foto», la jerarquia sense debat, són a qui més els costa. Altres que sempre han representat forces minoritàries o menys grosses, que han treballat molt per fer-se sentir, que han suat arribar als percentatges marcats per la llei electoral, saben ben bé que la unió fa la força, que han de dialogar molt, han de consensuar i sobretot, no cal l’obediència jeràrquica sense participació, sense debat. Valoren molt més la democràcia participativa.
Vivim en una societat on l’individualisme, el narcisisme, a les xarxes socials és el més valorat, el que més agrada. No és fàcil convèncer de la necessitat del treball col·laboratiu, col·lectiu, cooperatiu. Perquè és anar a contracorrent i sabem que els esforços han de ser dobles, el més còmode és deixar-te dur.
En aquesta societat on vivim el fet polític es veu baix el prisma únic del «què hi guany jo?» o l’altre del «jo pag els impostos i puc exigir» sense tenir present que el bé col·lectiu passa davant de l’individualisme, sense pensar que massa vegada enganyem amb els pagaments en negre a molts professionals, sense reflexionar que els serveis públics són molt cars si són eficients, i que com a membre de la ciutadania també hem de contribuir a fer-los eficaços amb la nostra responsabilitat.
Els missatges que posen tots «els polítics són iguals» s’han de respondre de manera contundent. Ho són tots els docents? Tots els mecànics? Tots els metges? Tots els cambrers? Tots els treballadors públics? Tots els jutges? Tots els empresaris?, fins i tot, tots els cunyats?... puc continuar fent interminable els àmbits de la societat.
La corrupció ha fet i fa molt de mal. Els corruptes els coneixem, pagaren alguns, amb la presó. I els corruptors? Aquells que cercaven el favor, que guanyaven amb les magarrufes? Han pagat amb la presó, amb igualtat de condicions que els representants polítics? No em surt el llistat.
A més de la corrupció, no valorar la tasca de representació política a l’àmbit local, insular, autonòmic o estatal, crec que és un dèficit seriós de la nostra democràcia. Reconec que som d’una generació que ens va marcar la dictadura i no tenir llibertats democràtiques, som d’aquelles persones, no tantes com pensàvem, que lluitàrem per aconseguir-les. Potser per això voldria que la nostra societat se semblés més a aquelles que tenen un concepte de democràcia molt arrelat, que valoren els seus representants polítics, que no vol dir ser acrítics, ans el contrari, ens han donat mostres d’autocrítica com a societat a través dels mitjans cinematogràfics molt sovint.
Hem d’apostar i fer efectiva una societat on el bé col·lectiu es valori enfront de l’individualisme, del narcisisme que només dur a més i més frustració. Una societat on el respecte sigui la norma de convivència, que reguli les relacions humanes, al lloc de treball, al bar, a la unitat familiar, a l’àmbit on ens trobem amb els veïnats i les veïnades. Respecte a la pluralitat de pensament, de creences, d’orientació sexual.
Direu, i tot això perquè ara? Perquè és una bona recomanació a l’hora de reflexionar quin vot hem d’emetre el pròxim 28. Hi ha oferta de tota mena, qui defensa l’individualisme com a norma, el «laisser fer laisser passer», això és no fer res, que els «mercats» són qui han de regular, no hi ha d’haver «intervencionisme»... Hi ha oferta amb l’aval de la feina feta, en temps durs de pandèmia posant les persones primer no «els mercats», l’aval d’un escut social enfront de «l’austericidi» de l’anterior crisi... En una paraula hi ha l’oferta de les dretes i l’oferta de les esquerres. L’abstenció, el sofà, no és una oferta.
La democràcia és anar a votar, no només, ho sabem però també. Apostem per més democràcia, més participació, més ciutadania i veïnatge conscient i responsable!