Tenc un amic d'una fortalesa inaudita. Un fet accidental, dramàtic, el va deixar per sempre lligat a una cadira de rodes. Això no li ha impedit, més bé al contrari, portar una vida plena en relacions socials, personals, familiars, d'amistat, de compromís polític amb la seva terra... Un amic de molts d'amics que quan tenim la sort de compartir un esdeveniment, un dinar, que també si cal sap molt bé com cuinar, és un brollador de conversa amena, bondadós en el tracte, enginyós en la broma, ric en farciments poètics o musicals per convertir la trobada en entranyable i inoblidable.
En Jordi ha lluitat tota la vida per l'alliberament de la seva terra en el sentit més xirinaquià del terme: “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”. Això no obstant, el que l'ha duit aquests dies a ser notícia a la premsa i motiu de solidaritat de molta gent, és per un fet tan simple, però de tanta heroïcitat i consciència alhora avui dia, de parlar català, mallorquí, a Mallorca. Això ho ha fet tota la vida i li ha anat com a qualsevol altre que ho hagi provat cada dia, dia a dia. El que diferencia en Jordi, i altres persones que no renuncien a xerrar la seva llengua a la seva terra, és que són l’única garantia de pervivència, supervivència de la nostra antiga i estimada llengua.
Sabem bé que no és només a l'àmbit sanitari, tan personal i íntim, on no són respectats o són difícils d'exercir els drets lingüístics de la llengua pròpia d'aquesta terra, ho és en l'àmbit judicial, esportiu, d'oci, escolar també.
Des del bessó de la imposada Constitució espanyola fins a una llarga llista de disposicions legislatives i normatives, el supremacisme lingüístic castellà discrimina i ataca l'ús normal de la llengua catalana dels seus parlants al seu territori, fins al punt de posar en perill la seva pròpia existència en un futur immediat.
Amb tot, qui més mal fa a a la llengua pròpia de Mallorca són aquells mallorquins que de manera sistemàtica per pura submissió, ignorància del seu valor i dels propis drets, amb nul·la consciència i poca dignitat, canvien de llengua amb gent castellanoparlant nascuda aquí o que fa molts d'anys que hi viuen. Ben cert que el castellà té tot un poderós estat darrera que fomenta enormement aquesta diglòssia.
El dèbil fonament que l'escola procura a un ensenyament i a un ús del català en qui no el parlen mai, s'esfondra tot d'una en sortir. Al capvespre per posar un exemple en la pràctica de l'esport base, els infants reben les indicacions preferentment en castellà, és més, si per posar per cas l'entrenador és castellanoparlant i els jugadors són majoritàriament catalanoparlants, els escoltareu demanar la pilota amb un “quiero” que l'entrenador ha imposat, i dic imposat, perquè és impossible que no sàpiga que la llengua d'un o més jugadors no és el castellà i també saben que poden demanar la pilota amb un més fàcil “vull”, “passa” o anomenant el jugador que la té. És només per posar un simple exemple que es pot multiplicar arreu en la pràctica diària del seu ús social.
Que les institucions autonòmiques, dels Consells i ajuntaments en són responsables en bona part d'aquesta situació? Sí, sens dubte i fins i tot diria que la fomenten bé per acció o bé per omissió.
En Jordi en una de les situacions personals de vida més desfavorables que pot patir, ha persistit i resistit en la defensa de la nostra llengua per salvar-la per tots nosaltres. Gràcies Jordi. Una abraçada.