Mallorca i les Illes Balears viuen un procés de transformació socioeconòmica i demogràfica sense precedents. El nostre país muta a una velocitat tan impressionant que som incapaços d’assumir la nova realitat, i ens trobam externs de la vida que vivim. La llengua catalana i la cultura pròpia d’aquesta terra són atropellades. Els fills de les famílies treballadores que hem pogut tenir una formació universitària vivim perplexos davant el mirall trencat que els gurus d’abans del 2008 ens havien parat com a parany. Les classes subalternes tornen a viure amuntegades als soterranis dels hotels, o en pisos compartits en condicions infrahumanes.
El poder econòmic global és una màquina de fer doblers sense mirament. I a l’Estat espanyol, la Restauració borbònica postfranquista no s’ha distingit precisament per protegir la majoria social. La distància entre la gent rica i la gent pobra creix cada vegada més. Poca gent molt rica i molta gent de cada vegada més pobra.
En aquest context, l’extrema dreta ofereix una alternativa concreta: «Si et sents desplaçat en aquest món desestructurat, nosaltres som els pares salvadors que et farem sentir protegit.» Som molts els qui sabem què amaga aquest missatge. Una societat de parts i quarts, una tensió permanent entre pobres i miserables. Un intent barroer d’arrenglerar el poble pla amb els interessos del poder. I d’assenyalar els altres (sempre els «diferents») com a culpables de la situació.
No oblidem que diumenge vespre, la suma del PP i l’extrema dreta pot tenir l’oportunitat de governar molts de pobles i ciutats de les Illes Balears. Els consells insulars. El Govern balear. Milions d’euros públics poden estar en mans de la gent que vol enderrocar la sanitat pública per a afavorir els negocis dels seus amics de la privada; de la gent que duu els fills a l’escola privada però pretén decidir com han de ser les escoles sostingudes amb fons públics on escolaritzam els nostres fills; de la gent que nega les violències contra les dones i les persones que s’atreveixen a fer pública l’opció de gènere que senten o l’opció sexoafectiva que els és pròpia. La gent que ens tendrà angoixats mirant com prenen foc als nostres símbols, sense adonar-nos que això només és la tàctica barroera de sempre per a tenir-nos distrets mentre adjudiquen contractes milionaris als amics.
Dilluns, governi qui governi, continua el combat contra la intolerància. El colze a colze de la unitat popular als carrers. La defensa de la cultura i de la terra. L’exigència incorruptible contra qui malgoverna, sigui del partit que sigui.
Però us promet que serà més fàcil si els governs nascuts de les urnes no dediquen tots els esforços a perseguir-nos. Si un home pot fer una besada a un altre home damunt el Pont del Tren de Palma sense patir per la seva integritat física. Si una dona pot adreçar-se a una finestreta pública sense d’haver de reparar quina roba s’ha posat. Si el poder sorgit de les urnes no genera discurs públic contra la llengua dels nostres fills. Si les persones nouvingudes no se senten excloses d’un projecte col·lectiu de societat. És incomprensible com —sabent això— tanta gent votarà el Partit Popular, del qual tothom sap que (si és possible numèricament) pactarà amb l’extrema dreta.
Jo diumenge m’aixecaré prest com sempre. Amb tres sobres i tres paperetes. Amb l’esperança d’enviar al racó de pensar els intolerants i tots els seus còmplices. Pensant que hi ha molta gent com jo que lluita cada dia des de diferents espais per a combatre el masclisme, el colonialisme i el capitalisme salvatge. I pensant també que dilluns, en haver de reprendre la lluita, voldré que no sigui tot tan complicat.
El 1917 el pensador sard Antonio Gramsci va escriure la frase que encapçala aquest article.