La primera clau i més essencial per entendre els resultats de les eleccions de diumenge passat, és que els feixistes són els beneits útils del capitalisme. Històricament, cada vegada que el sistema s'ha vist amenaçat, i és evident que el sistema monàrquic espanyol s'ha vist en perill aquests darrers anys, ha tret l'espantall de l'extrema dreta i el feixisme per fer de contrapès.
La segona clau és que aquestes eleccions, tot i que eren de tot menys generals, s'han plantejat, bàsicament, com unes primàries «contra el sanchisme» en termes de la maquinària mediàtica espanyola.
En aquest sentit, és necessari recordar que les Illes Balears, malauradament, han tengut sempre un comportament electoral, en un percentatge molt elevat, similar al d'una província espanyola qualsevol. Un comportament només romput per un (en el millor dels casos) 20% de l'electorat.
Justament en aquest camp, on es mouen les formacions d'obediència illenca, cal destacar que el sobiranisme d'esquerres ha resistit amb prou enteresa l'andanada conservadora i extremista. El Pi, en canvi, no l'ha suportat prou bé. També deixem apuntat que no es tractava només de resistir...
Tot i que els marcs en els quals s'han disputat aquestes eleccions han estat estatals, cal recordar que la gestió feta pels governants progressistes de les institucions de les Illes Balears aquests darrers vuit anys, ha provocat que una part de l'electorat d'esquerres i una part del sobiranista no anàs a votar.
Una altra de les claus de les eleccions de diumenge passat era comprovar si el carisma de qui ha estat presidenta del Govern els darrers vuit anys, Francina Armengol, seria capaç de transcendir la seva marca electoral. Si existia el factor Armengol. Fins ara, l’únic polític que, en el conjunt de les Illes, havia aconseguit de transcendir el seu partit i aportar un plus de, diguem-ne, carisma, havia estat Gabriel Cañellas.
Armengol ha presidit el govern durant vuit anys i semblava gaudir d’una popularitat important. Ha quedat clar que això no s'ha traduït en vots i que l'onada espanyola de vot conservador i extremista ha arrossegat també les Balears.
I si començàvem parlat de beneits útils, és imprescindible tancar aquest breu repàs a les claus de les eleccions de diumenge passat parlant de l'exemple més clar d'aquest concepte: el partit Ciudadanos. Els feixistes en texans de Ciudadanos han estat els beneits útils d'un sistema que els ha usat i els ha tirat quan ja no els necessitava. Trist llegat el de Rivera, Arrimadas i Ciudadanos: haver estat l'ariet, el cavall de Troia, del feixisme a les institucions. Més beneits que útils.
Sempre s'ha dit que en la Història hi ha moments per avançar i moments per resistir. El nostre drama com a poble és que no sabem aprofitar prou els moments d'avançar.
Però de resistir sí que en sabem. En podem impartir màsters.