Arribam al final del primer trimestre esgotats d’intentar atendre les demandes i necessitats de tots els nostres infants sense èxit, perquè són molts i nosaltres, molt pocs; és molt frustrant haver de triar entre estirar-ne a uns o abandonar els altres. No podem amb més burocràcia, ni canvis de noms o sigles; al final tant és el nom que se li posi i el principi que es vulgui vendre que seguim si tanmateix, continuam sent el mateix nombre de persones per cada cop més infants i més necessitats... Estam farts d’haver de funcionar d’acord amb les pautes de cada canvi legislatiu que no se’ns ha consultat, de començar el curs sense saber què hem de fer, ni com, de reunir-nos i perdre hores intentant desxifrar allò que s’espera de nosaltres, d’haver d’explicar a les famílies allò que no som capaços d’entendre. A tot això, no ens queixarem del nostre sou, que amb l’argument del «no vos queixeu que teniu molta sort» queda tot arreglat! Tot sigui dit, és la nostra vocació la que ens empeny endavant, perquè vos puc assegurar que, a poc a poc, aquelles persones que no estan disposades a deixar-s’hi la salut, van fugint. Jo acceptaria deixar el meu sou com està si amb el que falta per equiparar-lo al que realment ens mereixem per la pujada del cost de vida, es paguessin més professionals i es garantissin, així, unes condicions laborals acceptables, que ens permetessin fer bé la nostra feina.
Res d’això és nou, però. No cal fer cap estudi minuciós per conèixer les necessitats reals del nostre sistema educatiu. Basta obrir les xarxes, entrar a qualsevol perfil docent i llegir els comentaris. També, i molt més senzill, es pot passar un matí sencer a una escola. Però no, els polítics no es prenen la molèstia d’invertir temps per observar i reflexionar sobre les necessitats reals del món de l’educació. Per contra, això sí, ens fan perdre temps a nosaltres per sortir a queixar-nos de canvis clarament contraris a tot criteri docent i pedagògic. Us pensau que no tenim res més a fer que quedar a la porta de l’escola per fer-nos una foto? Aquesta ja ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. Seixanta milions d’Euros que mai hauríem pensat que es tenien, no només surten del no res, sinó que han decidit gastar-los en una mesura totalment antipedagògica, que l’únic que aconseguirà són més enfrontaments, menys respecte i major desconeixement. Justament una mesura que fa veure que porta la llibertat per bandera és aquella que privarà de llibertat a tots aquells infants i famílies que no tindran l’opció de conèixer la nostra cultura i integrar-s’hi. I és que, no us deixeu enganyar, que aquí només té llibertat qui disposa d’opcions, i justament la lliure elecció de llengües implica ben bé el contrari. Un cop més resulta que el personal docent devem ser els menys indicats per decidir sobre educació: les famílies poden decidir, la Conselleria ens pot imposar i nosaltres no podem fer més que acotar cap i aguantar una pedra més a la motxilla de les mancances. Es veu que totes les necessitats ja esmentades i que estam tan cansats de repetir no són prou importants. Es veu que l’educació no és important...
Acaba el primer trimestre i estic segura que xerr en nom de molts companys i companyes quan dic que és molt difícil fer feina així. Definitivament, si les escoles funcionen és gràcies a l’esforç i voluntat de tot el personal docent i no docent que dia a dia es deixa l’energia i la il·lusió pels seus infants, amb la voluntat de fer d’aquest, un món millor. Un món habitat per persones crítiques, empàtiques i respectuoses. Si l’escola és inclusiva és gràcies als equips de suport i d’orientació que treuen hores d’on no les tenen per emplenar caramulls de paperassa mentre procuren ajudar a tots aquells que ho necessiten, infants, famílies i mestres. Si el concert de Nadal i altres actes surten és perquè els/les mestres de música ens deixam la pell, ben tots sols, dins i fora de l’escola per aconseguir que més de 400 persones cantin al ritme del mateix batec, amb alegria i emoció que quasi no ens queda. Si els infants aprenen una altra llengua és gràcies als malabars que fan els/les mestres d’anglès per procurar que dins grups de prop de 30 alumnes, cadascú tingui el seu segon útil de speaking. Si es coneixen alternatives al futbol i es juga amb companyerisme és gràcies a la implicació dels/les mestres d’educació física, que aconsegueixen que tothom participi de jocs i dinàmiques, fins i tot evitant que aquell alumne s’escapi pel pati, o aquella altra no descarregui tota la seva ansietat a pilotades sobre l’altre nin. Les companyes i companys de secundària donarien per un escrit a part. No puc fer més que dedicar-vos tota la meva admiració i reconeixement.
Definitivament, si seguim endavant és per aquells somriures després d’entendre allò que tant d’esforç ha costat; per les reflexions que et deixen amb la boca oberta; per aquell dibuix dedicat que t’entreguen acompanyat per l’aferrada més sincera un dilluns a primera hora; per aquelles primeres i tremoloses paraules; per les petites passes de gegant que omplen els nostres dies. Per tot això, enhorabona companyes i companys. Ens hem guanyat un excel·lent en Competència de superació i implicació. Conselleria d’Educació i Universitats, necessitau esforçar-vos una mica més. Aquest trimestre us queden suspesos tots els criteris.
Bon Nadal a tothom
Maria Cutillas Barceló