Som d’una generació de persones que he viscut el franquisme, els darrers vint anys de la dictadura i he conegut moltes històries reals de persones que visqueren la primera part de la postguerra, amb la duresa de la repressió, la por, el silenci imposat.
Faig aquest primer paràgraf per justificar que una vegada més vivim, visc temps difícils per a l’esperança, per l’optimisme de la voluntat que ens ha d’empènyer malgrat que el pessimisme de la intel·ligència ens diu que sembla que les dificultats, els entrebancs, guanyen a les oportunitats i les esperances.
Vivim una etapa política difícil, pens, de falsedats, de mentides, i per damunt de tot, de renous, de crits desmesurats. Ho veiem al Congrés dels Diputats la cambra de les Corts espanyoles on les dretes més conservadores i extremes es remouen amb ràbia contra un govern legítim sustentat per una majoria plural, on hi tenen pes les forces sobiranistes.
Viurem noves cites electorals, primer les del País Basc el mes d’abril, després les de Catalunya i finalment la cita per triar els representants al Parlament Europeu.
No parlaré de les dues primeres, no hi visc, no hi puc elegir els representants als seus Parlaments, però seguiré amb interès la campanya quan aparegui als telenotícies i també la nit electoral respectiva per veure els resultats que conformaran els pròxims governs d’aquestes nacionalitats dins l’Estat espanyol.
Les europees segurament tindran menys interès per a la ciutadania en general, i molt em tem que les dretes que tenim per aquí les aprofitaran, una vegada més per fer una campanya «estatalitzada» sense explicar les seves propostes per al Parlament europeu. Hi estem acostumades, ho han fet a les gallegues i a les municipals i autonòmiques passades, parlen del govern de l’Estat, del Sr. Sánchez, no d’allò que realment han de dir als votants, què faran a Galícia, què faran a cada poble o ciutat...
Els aires que corren per la Unió Europea no són aires d’esquerres, progressistes. Veiem com molts representants dels vint-i-set estats, els seus governs, no són capaços de plantejar propostes de pau per aturar la guerra a Ucraïna. Només parlen de més i més armament, més ajuts bèl·lics, no per a la reconstrucció del país, de les seves ciutats destruïdes.
Tampoc parlen d’aturar el genocidi de Palestina, llevat d’honroses i properes excepcions com el govern espanyol, de plantar cara a l’agressor Netanyahu i el seu exèrcit, de fer arribar ajut humanitari, de supervivència a una població ferida, empobrida, sense recursos.
Necessitem carregar-nos d’esperances, per encarar aquestes eleccions europees del pròxim 9 de juny, per plantejar quina Europa volem, una Unió d’estats que faci accions polítiques cap a la ciutadania, no cap als poderosos, no cap a les indústries armamentístiques.
Malgrat que els aires europeus vénen de les dretes més extremes com han guanyat a Portugal, a Itàlia, a Hongria, a Finlàndia, a... així i tot, hem de plantejar als partits d’aquí que ens diguin clarament quina Unió Europea volen, què faran al Parlament si surten elegits.
Sé el que voldria jo que guanyés, més i més representants de partits que vulguin una Europa de la Pau, per treballar-la i aconseguir-la, una Europa democràtica, acollidora, reconeixedora de totes les persones que han vingut d’altres indrets i aconsegueixen rejovenir la població, amb el seu treball, amb els seus esforços. Una Europa justa amb totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, creença, orientació... que les tracti amb la dignitat que tenen com a sers humans.
Hi haurà temps per parlar-ne, fins el juny haurem de viure més esdeveniments polítics, mentre, superem el pessimisme, intentem veure en positiu tots els esforços que haurem de fer per recuperar l’esperança i l’optimisme per empènyer en el treball constant per aconseguir transformar aquesta realitat, capgirar-la.