Crear és el plaer més gran que conec. És el plaer de tots els plaers. Almenys en el meu cas particular. Obtinc el més gran plaer de la lectura, mai no ho he amagat, però el plaer de la creació ho supera de molt. Crear converteix la fantasia en realitat: no existeix res que sigui superior a aquest acte. És l’aventura més meravellosa que pot viure una formigueta mil·limètrica com jo. I per què aquest acte és tan entranyable i tan emocionant? Perquè és un acte divertit, lúdic, excèntric, juganer i complet. És comparable al de creure. Crear és creure. Perquè per crear s’ha de creure. Si no confies en tu mateix i en el teu entorn no seràs capaç de fer res original en aquesta vida.
La creació, com la fe, és plaent i joiosa i lúdica i més coses immensament agradables, perquè es sempre una activitat lliure i sense cap condicionant. La llibertat, que acompanya, sense cap reserva, el nostre naixement a la condició humana, és la facultat natural que fa possible el nostre esperit creatiu i juganer. Aquesta realitat d’alliberament personal fa que la nostra vida, a més de creativa i juganera, sigui la més completa possible. Per aquest motiu jo no deixo mai de conservar-la, i si ho trobo adient i factible, de dilatar-la. Aquí és on he de recuperar per aquestes reflexions meves, alguns dels autors i algunes lectures que no deixo mai del tot en l’oblit. No em cal insistir en el meu llibre de llibres que és el Nou Testament. Però n’hi ha uns quants centenars més que tenen tot l’honor d’acompanyar-los. Un dels més valuosos, en el sentit del joc i de la creació artística i del fet suggestiu en general, és Alfonso López Quintás i el seu inspirat i majúscul promptuari titulat, en castellà, ‘Estética de la creatividad’. D’aquest assaig immens han sorgit del meu magí infinitat d’obres i obretes, articles i aforismes, reflexions i conjuntures literàries que han millorat en molt escreix la meva vida quotidiana.
Les obres literàries, font dels meus més grans plaers emocionals i espirituals, integren infinits aspectes que afecten profundament la nostra experiència vital, millorant-la i enriquint-la. Un dels principals és, sense cap dubte, mostrar amb esplendorosa elegància, les facetes més excel·lents del gran enigma que és la persona humana, el meu jo. El meu jo, aquest somni o aquesta veritat que som cadascú de nosaltres. Conèixer, o descobrir, la nostra intimitat i el perquè de totes les coses que ens afecten, fan de la nostra vida el plaer de viure-la. Aquesta alegria i aquest entusiasme, aquest amor, només el podem assolir a través de la creació i del joc. De la creativitat lúdica. De la literatura filosòfica, que és l’única literatura que mereix dir-se així. Així, perquè justament, és creativa. Diu López Quintás que l’obra literària té un gran poder apel·lant, ja que reclama al seu lector a dialogar amb ella. Tant si és un conte o una narració determinada, una novel·la, un poema, un assaig o una obra teatral o operística de les moltes creacions que es fan cada dia en el món de la ficció i de la fantasia. Afegeix que tota obra literària es troba molt allunyada de ser un senzill producte fictici o estètic: és la plasmació, expressiva i radical, de vinculació a la realitat que ens envolta, la qual cosa dona sentit a la nostra vida.
I plaer. Perquè donar vida és donar plaer. La plasmació, el joc, la interpel·lació d’aquest diàleg entre la ficció i la física, entre el somieig i la biografia que ens embla que toca de peus a terra, crea -crea!- un espai de llum que ens fa veure allò que veritablement som. Aquesta interpretació personal que fem de tot plegat és, segurament, l’activitat creadora més rigorosa que tenim al nostre abast humà. Aquesta hermenèutica personal fa que ens immergim activament -diu Quintás- en els diferents i variats jocs que espontàniament ens aclareixen aspectes estètics tan rellevants com la bellesa, el símbol, la festa, l’estil, la cultura i els diversos esdeveniments polítics, religiosos i socials que ens surten al pas a cada moment de les nostres. O una cosa així. Jo ho interpreto com la il·luminació del plaer a través de la lectura lúdica i creativa.
Tot acte creatiu rigorós dona peu a la nostra participació més intensa. Seguint a López Quintás, tots els camins més fecunds de la investigació -especialment la investigació del jo, la que practicava l’amic Michel de Montaigne- conclouen, d’una manera o d’una altra, en el tema de la creativitat. Em crida molt l’atenció que aquest estudiós faci referència al coneixement genètic, perquè és un coneixement que no es limita a contemplar la realitats des de l’exterior, sinó des de dins, si es pot dir així, ja que aspira a veure-la desenvolupar en la seva gènesi. I acaba determinant que la manera de concebre i d’exercitar la creativitat té el poder infinit de decidir la mentalitat de l’home que pensa. Uf, això sí que són paraules majors!
Al primer llibre de la Bíblia, justament el del ‘Gènesi’, es diu que quan Déu va crear el món se’l va quedar mirant, i sense pensar-s’ho ni un instant, va veure que el que havia fet era bo. I, naturalment, es va alegrar. M’imagino a Déu saltant de l’alegria i cridant: «Ho he aconseguit, ho he fet!». Doncs, això mateix els passa als artistes, als novel·listes, als dramaturgs i a tots els creadors en general, tant si la seva creació és un moble com un balancí folrat de roba de llengües o si és l’emblemàtica torre Eiffel de París o l’Empire State de Nova York. Els homes som, per pròpia naturalesa, éssers creatius, éssers abocats al joc i al plaer. A què esperem per assolir aquests objectius tan meravellosos per els pocs anys de vida que estem en aquest món? Som estúpids, vet aquí la resposta. Som idiotes. Amb la nostra naturalesa hi va inclosa la nostra profunda neciesa, la que tan esplèndida i literàriament va descriure Erasme de Rotterdam a casa del seu íntim amic Thomas More. Beneïda sigui l’excel·lència i beneït sigui el plaer i el plaer de tots els plaers que és la lectura, l’escriptura i l’acció de crear en general.
El meu primer objectiu en aquesta vida, i podria dir que únic, és estar content, ser feliç: tenir salut física i espiritual i ganes de viure. Cal viure per tenir ganes de viure. És així? Així ho sembla. Les ganes de viure me les proporciona l’activitat creativa. Després de cada acte creatiu aconseguit m’envaeix una pura eufòria global en el cos i una pau immensa a les meves entranyes més fondes. No necessito res més. La creativitat efectiva, aquest plaer de tots els plaers, fa que jo no pari de donar gràcies a l’univers sencer i a qui sigui.