La possible desaparició del Laccao de Mallorca i el tancament d’Agama —una empresa que ha lligat durant dècades la nostra identitat alimentària a la llet i als batuts de xocolata— no és només una mala notícia per a ramaders i treballadors. És una llosa que pesa sobre la nostra memòria col·lectiva i sobre la confiança en models de producció local que han sostingut comunitats senceres.
Per a molts mallorquins i mallorquines, el Laccao no és simplement una beguda; és un record, una tradició domèstica, una referència de la nostra infància. És un producte que, més enllà del sabor, simbolitza que les coses es poden fer bé aquí, a casa nostra, amb els recursos que tenim i amb un sentit comunitari que va molt més enllà de la pura rendibilitat econòmica.
Però la realitat és dura: l’agronegoci global, els costos indefugibles de producció i la competència amb productes importats han posat en escac una planta que ha estat referent durant generacions. La decisió de tancar Agama no és només una operació empresarial; és un símptoma d’un sistema econòmic que tendeix a marginar tot allò que no encaixa amb els criteris de rendibilitat ràpida, oblidades les repercussions socials, culturals i territorials.
És comprensible que les empreses prenguin decisions basades en números i balanços, però no podem acceptar que els valors humans —la responsabilitat social, la preservació del teixit productiu local, el suport als nostres ramaders— quedin en segon pla. El debat que tenim al davant no hauria de limitar-se a salvar una marca. Ha de girar-se a reflexionar sobre quin model de desenvolupament volem per a Mallorca: un model que depengui de cadenes externes i productes importats, o un que valori, protegeixi i posi en el centre les nostres pròpies capacitats i especificitats.
També val la pena recordar que darrere d’aquest dilema hi ha famílies i persones que ara veuen com es posa en dubte el seu projecte de vida i la seva estabilitat. Les solucions han d’anar més enllà de plans de recol·locació puntuals: cal unitat política, implicació social i mesures que reforcin la sobirania alimentària de les Illes Balears.
Per això, la desaparició del Laccao hauria de sacsejar-nos com a societat. No és només una qüestió sentimental; és una oportunitat per canviar de rumb i reivindicar un model productiu que posi al centre les persones i el territori, i que no renunciï a la riquesa cultural que aporten productes com aquest, que són molt més que simples batuts.
Si deixem escapar el Laccao, potser perdem més del que imaginem. I si volem que les futures generacions recordin Mallorca no només pels seus paisatges, sinó també per la seva identitat i cultura alimentària, ara és el moment d’actuar.