Al pas que anam arribarem a celebrar el dia del tardígrad, però malgrat no sigui jo massa de celebrar dates, tampoc no seré jo qui digui que no, a celebrar-ho, i més una cosa que m’agrada i que fa més bé que mal.
La UNESCO, l’any 1999, va declarar el dia 21 d’abril com a ‘Dia Mundial de la Poesia’. Una data que fou proclamada amb l’objectiu o objectius de fomentar-la, donar suport als poetes i reconèixer la poesia com una forma d’expressió cultural universal.
El dia, a més a més, coincideix també amb l’inici de la Primavera i, aquesta sol associar-se precisament amb la creativitat i el renaixement, almanco simbòlicament. Ja tenim dues coses, la poesia i la primavera, lligades i anant de la mà i no és estrany, el poeta necessita creativitat per plasmar al paper (o bé a la pantalla d’un ordinador) els seus versos i un renéixer constant a cada poema.
Però hi ha vegades i moments en els quals celebrar un dia mundial de qualsevol cosa -en aquest cas de la poesia- pot semblar banal, sap com una mica de greu quan un veu com va el món va cap una deriva, cap a un precipici, cap a un trencament que tan sols condueix a morts, caos i destrucció. Sembla que la barbàrie s’ha apoderat novament del món. Pensàvem oh il·lusos! Que aquella bogeria que fou el Nazisme a l’Alemanya de les darreries dels anys 30 fins a meitat dels 40 no es tornaria a veure. Però ho tornam a presenciar: està morint gent pels capritxos i bogeries messiàniques, per paranoics psicopàtics, per personatges estrafolaris estrets de còmics baraters de dimensions diabòliques, governants amb mentalitat infantiloide, racistes i supremacistes, empresaris sense escrúpols que per guanyar 5 cèntims més, exploten i denigren, gent que es valen de les seves riqueses per imposar-nos les seves doctrines, gent que es serveix de la creença en deu per incomplir tots els manaments que haurien de guiar el sentit comú i el seny a qualsevol humà amb dos dits de dignitat i mig de sentit comú… davant tant de desastre i tanta barbàrie, en fi...
Amb aquest panorama cal celebrar cap dia mundial i més dedicat a la Poesia?...
Doncs precisament per això serveix també la poesia. Per criticar, per retreure, per recriminar, per increpar i fustigar i denunciar i combatre’ls sense llançar cap més bala que paraules i metralla de versos i estrofes, perquè com va dir Gabriel Celaya, «La poesia és una arma carregada de futur» i els versos i la poesia/les poesies poden ésser «un bell producte» però també una bomba que no mati, ni destrossi res, un míssil de claredat que doni veu a les injustícies i males idees i que destapi precisament les barbàries que ens escometem als humans, els uns als altres. Per això la poesia i un dia mundial de la poesia no és banal, ni està fora de lloc. La poesia pot ésser un refugi, una vàlvula d’escapament, un passar comptes, com «l’aire que alenam tretze cops per minut», la «poesia és necessària com el pa de cada dia» com deia també en Celaya. I jo també maleesc la poesia «concebuda com un luxe cultural per als neutrals, que es renten les mans i es desentenen de tot i fan de bàmbols, com si allò que passa el seu voltant no anàs amb ells».
Per això mateix estaria bé que escoltàssiu el programa ‘Bon dia poesia’ del divendres 20 de març a Ona Mediterrània i escoltàssiu què en diuen alguns dels poetes que ens han deixat la seva opinió i el seu poema.
Hi podreu escoltar: Bartomeu Crespi, Manena Duel, Jaume C. Pons Alorda, Nallely Tello, Damià Rotger, Antònia Arbona, Emili Sánchez, Llúcia Pallisser, Jaume Miró, Laura Izquierdo Mireia Alegría, Marta Vich, Miquel Perelló, Joana Serra, Miquel A. Adrover i Noelia Diaz.
Què tingueu Bon dia i més poesia i menys bregues i guerres!... i barbàries!