Aquests dies Catalunya ha parlat d’una cosa important, el model econòmic del país. I ho ha fet després que sortís a la llum l'Informe Fènix, un estudi de diversos economistes que recorda que el sempre celebrat creixement del PIB no és sinònim de benestar. En termes generals asseguren que els catalans, de mitjana, s’han empobrit respecte a l’any 2000. Han passat d’estar sis punts sobre la mitjana de la UE a sis punts per sota en PIB per càpita. Si bé assenyala diversos punts clau, també té un cert tuf xenòfob que convé evitar.
L’informe encerta el diagnòstic en punts centrals: apunta a les àrees que ofereixen manco valor afegit, el turisme sobretot i en segon terme la indústria càrnia. Una economia com cal no pot basar el seu teixit productiu en sous baixos i precarietat, llocs de feina que només es poden ocupar completament a través de la immigració. A la llarga aquest model degrada els serveis públics, que paguen més del que recapten amb els sous d’aquests treballadors, i empobreix el conjunt de la societat. L’estudi assenyala que un 35% dels llocs de feina a Catalunya són «altament subvencionats» i que una estada d’una nit a un hotel de tres estrelles té una «subvenció de sis euros» de mitjana. L’informe també té el mèrit d’atrevir-se a proposar sectors per créixer que sí que contribueixen al benestar del país: indústria avançada, tecnologia o recerca entre d’altres.
Els impulsors de l’estudi defensen que és «una cosa asèptica, purament de dades», tot i que, òbviament, contribueix a crear un relat, i aquest relat corre el perill de caure en la xenofòbia. En un context en què el «racisme cultural» ja comença a sonar molt repetit i és difícil de colar al públic socialdemòcrata apareix una nova forma de deshumanització als migrants: el càlcul econòmic. Les persones que venen a ca nostra cercant una vida millor es tornen una variable en un excel, i el criteri per decidir si acollir-les és el resultat que en pot treure l’economia.
La política migratòria s’ha de gestionar seriosament, amb criteris de demanda laboral, però també socials, lingüístics o urbanístics —per evitar processos de segregació com les banlieues franceses—. Aquestes polítiques s’han d’exercir no només per protegir el nivell de vida dels qui ja hi són, sinó també pensant en la dignitat i el benestar de quin arriba. A més, seria desitjable que la planificació migratòria es decidís de forma supraestatal per augmentar el marge de maniobra a l’hora de gestionar possibles crisis migratòries, com es va intentar —amb poc èxit pel boicot de molts estats— amb la crisi dels refugiats a causa de la Guerra Civil Siriana.
En conclusió, l’article fa bé de denunciar una evidència, la caiguda de productivitat de l’economia del Principat —el diagnòstic es pot fer extensiu a la resta dels Països Catalans—, i ho fa recolzat en dades i recerca. És urgent reorientar el model de país cap a sectors de més valor afegit i abandonar els sectors de salaris baixos i baixa productivitat. Ara bé, aquest procés no es pot fer al marge dels migrants ni convertint-los en simples costos comptables. És el moment de replantejar el model econòmic i també el model migratori, però no es pot fer a costa de deshumanitzar aquells que senzillament cerquen una vida millor.