Diumenge passat feia un dia idíl·lic a Gernika, un dels més emblemàtics municipis del País Basc. El sol hi lluïa amb una escalfor impròpia del novembre nòrdic, el riu fluïa lent, els trens passaven puntuals, els infants jugaven per les places i pels parcs sota l’escrutini vigilant dels seus progenitors, i les fulles, grogues, queien dels arbres, sense poesia ni drama. Si no hagués estat perquè, a cada centenar de passes, un es trobava amb un home o una dona que li oferia un paper de colors blancs i blaus en què hi havia escrita la paraula kontsulta, no hauria pogut endevinar de cap manera que s’hi estava duent a terme una consulta popular, de caràcter purament simbòlic, per reivindicar la legitimitat del dret a decidir i per demostrar que els referèndums són una eina democràtica, vàlida i necessària per assolir la pau.
Aquesta era la pregunta que es feia als ciutadans de Gernika: Considerau vós convenient i legítima la convocatòria de consultes populars per impulsar el procés cap a la pau i exigir un acord polític per conviure democràticament i sense exclusions? L’acte havia estat organitzat per la plataforma Lokarri, que en èuscar significa "el que serveix per unir". I l’elecció de Gernika com a emplaçament per a la realització es deu a la seva doble dimensió mítica en la història d’Euskadi: l’arbre de Gernika era el lloc on es congregaven els bascos per decidir els assumptes de la seva comunitat; i el 26 d’abril de 1937, en plena Guerra Civil, el poble va ser bombardejat per la Legió Còndor, unitat aèria de la Luftwaffe que va lluitar al costat de Franco.
Dificultats, entrebancs, eficàcia
Segons Paül Rios, portaveu de Lokarri, la idea d’organitzar la consulta sorgí quan el Tribunal Constitucional prohibí al lehendakari Ibarretxe tirar endavant la seva proposta de referèndum. Aleshores, Lokarri decidí que calia fer alguna cosa per difondre, entre la societat basca, la idea que una consulta popular era no solament legítima, sinó també útil per promoure el diàleg i treballar per la pau. La intenció de la plataforma era portar a les urnes com a mínim el 50% (6.000 votants) del cens de Gernika, tot i que ja haurien considerat un èxit considerable arribar a les 2.500 participacions.
No ho tenien fàcil, sobretot per dues raons. La primera era l’escassesa dels mitjans de què disposaven: mobilitzar la gent, habilitar els quatre col·legis electorals, convidar-hi observadors de fora d’Euskadi, entre els quals hi havia una nombrosa representació de la Plataforma pel dret a decidir. Tot això ha costat prop de 60.000 euros, una despesa important per a una entitat que té poc més de 2.000 socis. I la segona raó és el poc suport que ha rebut la iniciativa de part dels partits polítics.
Els que més s’hi han implicat, segons els organitzadors, han estat EA, Ezker Batua i Aralar. El PNB també els ha fet costat, però de manera més teba. El PP i el PSE, en canvi, ho han ignorat completament, mentre que els abertzales radicals s’hi han posicionat clarament en contra. La nit de divendres a dissabte, alguns dels cartells que publicitaven la consulta foren arrabassats de les parets i de les tanques o foren tapats per uns altres que en demanaven el boicot. Aquesta no és l’única demostració de les fortes divergències que hi ha entre les diferents sensibilitats del nacionalisme. A les parets de les diverses places del poble, no són infreqüents pintades de l’estil: "PNV: español".
Segons m’explica un cambrer de l’herriko taverna que hi ha al poble, on al costat de les habituals fotografies dels presos hi ha un cartell antiisraelià i una imatge arquetípica del Che Guevara, el nacionalisme radical està contra aquesta mena de consultes "perquè no signifiquen una passa important cap a la independència i perquè només persegueixen uns fins electoralistes. Només són una estratègia perquè els altres partits dits nacionalistes puguin rentar-se la cara davant l’electorat". No pensa el mateix Jon Abril, membre d’Aralar, partit que ha incentivat la participació "perquè, si bé la consulta és simbòlica, serveix per sensibilitzar la gent i alhora compleix una tasca pedagògica".
Eficàcia de la iniciativa
Pel que puc veure passejant per tres dels quatre col·legis electorals, la majoria de votants són gent de mitjana o de tercera edat: alguns van amb caminadors, d’altres amb cadires de rodes... Al migdia ja es preveu que la participació no serà gaire alta. Quan tanquen les urnes, es comptabilitzen 2.034 vots, als quals se n’han d’afegir 300 més d’arribats per correu electrònic. No s’ha assolit el mínim, doncs, establert per Lokarri. Així i tot, els membres de la PDD creuen que l’experiència ha valgut la pena i que pot marcar un camí per emprendre, tard o d’hora, una iniciativa semblant a Catalunya.