Hijab: terme que significa amagar , ocultar a la vista. El hijab és la peça que coneixem com a vel islàmic. En teoria defineix el codi de vestimenta femenina islàmica, que estableix que s’ha de cobrir una part del cos, com suposadament afirmava l’Alcorà, però ha estat tradicionalment associat a la peça específica, de diferents tipus, emprada per les dones en països que practiquen aquesta religió.
Actualment, es relaciona directament amb el món islàmic, però si anam un poc enrere en la història, descobrim que moltes dones en diverses comunitats del món han emprat vestimentes similars per motius anàlegs.
Depenent del país en el qual ens trobem en podem trobar diferents variants, des del hijab més senzill, que només cobreix els cabells i el clatell, als més radicals, com el nikab, de color negre i que cobreix el cap sencer, o sobretot el burca i el xador, emprats en països com l’Afganistan, l’Iraq, Síria i el Líban, de color negre i que només deixa veure els ulls, que guaiten cap al món a través d’una mena de gelosia.
I què s’amaga darrere d’un vel? Des de la perspectiva prooccidental, amb tendència a dimonitzar allò relacionat amb el món islàmic, sinònim per molts de terrorisme, la figura de les dones cobertes de negre de cap a peus els ha servit de molt.
Per a què? És l’excusa perfecta per dir: "Mirau, és una religió retrògrada, masclista, que cohibeix la dona, la relega a un segon pla i la manté reclosa en una presó metafòrica des de petita, al servei del seu pare, germà o espòs". La geopolítica s’arma amb aquestes dones amb burca, projectades com l’emblema de la tirania de l’Islam. Per ventura podem aprofundir-hi un poc més.
L’ús d’aquesta peça de roba, tal com defensen moltes activistes feministes, no sempre té una motivació religiosa, també pot ser de tipus polític o fins i tot cultural.
Mirem un poc enrere. El segle XIX és l’època del Nahda (renaixement) als països islàmics, on els moviments oberturistes prenen força. Més endavant, als anys 50 i 60, avança un laïcisme que en la militància política durà a revolucions que, des dels governs, relegaran l’ús del hijab i el convertiran en una pràctica minoritària.
Però ja en els anys 70 i 80, amb la caiguda de règims prooccidentals corruptes en molts països àrabs, l’islamisme passa directament al pla polític i es reprenen costums i tradicions que s’erigeixen com a símbols identitaris, entre els quals es troba, com no, el vel.
I elles?
Quin és el paper de la dona en aquest context? Aquella que viu en un país islàmic i vesteix roba occidental està més emancipada que una dona amb roba tradicional? Qui lluita més pels seus drets, una treballadora amb burca a l’Afganistan o una senyora de l’alta societat egípcia que vesteix roba d’Armani? Ni blanc ni negre. L’aparença du a l’engany, no hem d’aturar-nos aquí.
La polèmica està servida i l’opinió, dividida. El feminisme, tant dins el món musulmà com fora, troba arguments per justificar la lluita en ambdós sentits. Moltes dones es descobreixen com a símbol d’alliberació, de recerca de la igualtat i reneguen de continuar al servei d’una piràmide social on han vist violats els seus drets durant segles.
Altres criden que la batalla no està en els vestits, sinó a poder accedir a les mateixes oportunitats i sumar-se a la lluita per la democràcia contra règims dictatorials. Aquestes s’alcen per reclamar la llibertat de no ser discriminades per dur un hijab. Al final, qui és pitjor? Qui identifica una dona amb vel i la menysprea pensant que és una submisa que no es rebel·la? No és tan simple com dir-li: "Desperta i lleva’t el vel". Qüestió de respecte. Qui es cregui jutge, que llanci la primera pedra.