Jarribà la primavera. Per això els saps, despreten de seula letragia hivern i surt el sol que primet que estic però no se per menys, ferme això que no tast un mos. No és cap error d’edició. És la frase que els ulls d’un dislèxic descodifiquen del següent text: Ja arribà la primavera. Per això Don Sap desperta de la seva letargia i surt el sol. "Que primet que estic! Però no és per a menys! Fa mesos que no tast un mos!".
Aquest exemple forma part de la vida diària de les persones que pateixen dislèxia, una malaltia neurobiològica que altera la percepció de la lectura al cervell humà. Segons Disfam, prop del 10% de la societat balear pateix aquesta malaltia. O sigui, uns 130.000 ciutadans, tant infants com adults. I com es tracta d’un trastorn independent de causes intel·lectuals, culturals o emocionals, els que la sofreixen han d’ésser igualment escolaritzats en el sistema d’educació convencional.
Allà s’originen molts dels problemes dels dislèxics. Segons es plantejà en el IV Congrés sobre dislèxia duit a terme a Palma aquest cap de setmana, l’infant arriba a pensar que és "el beneit de la classe". Com que la seva comprensió lectora és menor que la resta i els seus esforços d’estudi no donen resultat, acaba per perdre l’autoestima.
Millor amb multimèdia
Ara bé, existeixen unes eines per ajudar-lo, precisament, en l’aprenentatge, tot i que cal començar per no posar-lo en situacions compromeses. Per exemple, s’ha d’evitar que el nin llegeixi en públic. En corregir-li els exàmens i d’altres proves, cal fer-li saber les valoracions oralment. A més a més, se li han de corregir els treballs escrits pel seu contingut i no pels errors d’escriptura. Són recomanacions incloses en el manual Quinze qüestions bàsiques sobre dislèxia del doctor Josep Artigas, neuropediatre de l’Hospital de Sabadell.
Artigas també assenyala la necessitat de facilitar-li eines informàtiques que l’ajudin a comprendre el discurs del professor. Amb un ordinador o una gravadora, els alumnes dislèxics poden anar enregistrant certs passatges de la classe. A més a més, el material multimèdia li resulta més proper i accessible. I és que la mirada de l’infant, com la de l’adult dislèxic, és borrosa. Li ballen les lletres i les paraules formen un maremàgnum sense ordre. I no ha passat desapercebut als educadors.
Evolució durant el segle XX
En la dècada de 1900, per exemple, Maria Montessouri fundava una petita escola a Roma. Eren alumnes considerats problemàtics i arribats de les barriades més tristes de la ciutat. Però l’atenció individualitzada que dispensava fou una eclosió de coneixement. El psicòleg congnitiu Reuven Feuerstein, en canvi, tractà nins amb retard mental procedents de l’Holocaust. Habilitats de pensament i processos d’intel·ligència són el seu llegat. El segle XIX propicià l’especialització dels psicòlegs. Així, Renee Fuller creava un programa dirigit a dislèxics que rebé el nom de Ball-Stick-Bird (o Bolla-Pal-Ocell). Més recentment, John Henry Martin ha utilitzat la tecnologia de la computació com a catalitzador per ensenyar als infants dislèxics.
Els mètodes de tots ells tenien un denominador comú: eren multisensorials. Tots els sentits hi entraven en joc i l’aprenentatge era vivencial, proper, significatiu... De fet, gràfics, diagrames, mapes mentals, computadores, vídeos i altres ajudes visuals són molt més efectives entre els estudiants dislèxics. També ho són els instruments manipulables, com les vares de Cuisinaire, que són tangibles i de manipulació directa. Viure i culejar per compte propi esdevé la millor via d’adquisició de coneixement.
Tanmateix, en el IV Congrés sobre dislèxia se sentiren veus crítiques amb l’actual sistema educatiu. Segons la seva presidenta, Araceli Salas, "ni professors, ni orientadors, ni logopedes no estan preparats per detectar els alumnes dislèxics". Per aquest motiu varen exigir "l’existència d’unitats de diagnòstic i que el professorat rebi formació".
Prova especial de Selectivitat
La situació a les Illes Balears, però, ha millorat. En les proves de Selectivitat, per exemple, s’ofereix un model d’examen diferent. Les preguntes són orals i els alumnes tenen més temps per emplenar-lo. El 2007, foren un total de vuit els estudiants que demanaren aquesta opció. El president del Govern, Francesc Antich, assistí al congrés i revelà que el seu executiu està dissenyant una prova per millorar-ne el diagnòstic amb la col·laboració de la UIB. La Conselleria de Sanitat, a més a més, estudia l’aplicació d’un protocol per avançar el diagnòstic a les unitats de pediatria.
90%
D’allò que feim. Els éssers humans recordam el 90% de les nostres accions físiques. Ara bé, d’allò que deim i escrivim/reproduïm, tan sols un 70%. I les xifres baixen. Allò que només veim o sentim, ho recordam en un 50% de casos. Encara pitjor: si només ho veim, ho recordam amb un 30% de consistència. I si només ho sentim, la memòria té un 20% de capacitat per recordar-se’n. I el que llegim? Un 10%.
"També afecta els adults, ja que acompanya tota la vida"
La mallorquina Araceli Salas és presidenta de Disfam. La dislèxia és ben present a la seva vida, ja que un fill seu la pateix.
Quines conclusions heu extret del congrés?
La primera ha estat visualitzar que la dislèxia també afecta els adults, i és que és un trastorn que acompanya durant tota la vida. A més a més, hem estudiat les mesures educatives i sanitàries que els dislèxics han de menester per superar-la.
Com ara?
A l’escola, per exemple, la possibilitat de dur-hi un ordinador o una gravadora són eines molt vàlides. Però no és que siguin recursos, sinó estratègies per ajudar en l’aprenentatge dels infants.
El professorat està implicat, ara mateix, en el tractament especial d’aquests nins?
Bàsicament, els professors estan desbordats. Cal pensar que no només tenen dislèxics, sinó infants amb diabetis, amb risc d’exclusió social... Per això, ara mateix exerceixen la seva feina, la d’educadors, però també fan de psicòlegs, de pares i mares...
Necessiten més formació?
Evidentment. I que es valori més la seva tasca. Nosaltres els feim costat, sense matisos.
Molts polítics han visitat les jornades, però quina és la seva implicació real?
Bé, des del maig tenim un decret no de llei que, per primera vegada, reconeix que els infants que tenen dislèxia han de menester una adaptació no significativa [especialitzada] a l’escola. I és una passa endavant!