L'expresident d'Egipte Hosni Mubarak, que durant 30 anys governà el país amb una mà de ferro que li va valer el renom de Faraó, afronta ara un judici que ja suposa per a ell la pitjor de les seves condemnes: el rebuig per part dels seus ciutadans. Mubarak s'enfronta a una dura acusació: planejar atacs contra els manifestants durant la Revolució del 25 de gener, que l'obligà a abandonar el poder el passat 11 de febrer. Durant 30 anys, Mubarak governà Egipte -el país més poblat del món àrab- amb severitat, però al mateix temps amb grans dosis de paternalisme, que el dugueren a considerar els egipcis com a "fills" que necessitaven a un pare fort que els guiàs.
Nascut el 1928 al delta del Nil, Mubarak es va fer pilot de combat i el 1973 exercí un important paper a la guerra del Yom Kipur contra Israel com a cap de la Força Aèria egípcia. Al 1975, el llavors president, Anuar al-Sadat, l'anomenà vicepresident. El 1981, l'assassinat de Sadat el convertí en president. Des de llavors, el rais (president en àrab) Mubarak governà de manera ininterrompuda Egipte sense una ideologia definida ni gran carisma, però amb habilitat especial per esquivar atemptats i perpetuar-se en el poder.
Les seves polítiques
Recollí el llegat de Sadat i volgué convertir-se en el gran intermediari del Pròxim Orient per mantenir la pau amb Israel -juntament amb els EUA-, una circumstància que li va permetre crear-se una reputació d'estadista i convertir-se en l'aliat d'Occident a la regió. A l'interior del país, exercí un control ferri, ajudat per la Llei d'emergència, vigent durant tot el seu mandat i utilitzada per contenir el terrorisme islàmic que sacsejà Egipte en els anys 90 i per escombrar l'oposició política al seu règim. La llei suspengué les llibertats de premsa i associació, amplià els poders dels òrgans de seguretat i anul·là drets civils i polítics.
En matèria econòmica, Mubarak propugnà la liberalització, però sense tocar els productes bàsics per garantir-se la pau social. Egipte visqué anys d'estabilitat quan les eleccions, manegades amb barra, es convertiren en una una ratificació del governant Partit Nacional Democràtic (PND). La falta de llibertats, la corrupció, les diferències socials i la pobresa (a prop del 40% dels 80 milions d'egipcis viuen amb menys de dos dòlars al dia) feren que l'oposició pujàs, en especial els islamistes Germans Musulmans. La repressió de l'islamisme i el voler mantenir la pau amb Israel també li van valer l'enemistat de molts egipcis.
Els darrers anys
El 2005, Mubarak -pressionat pels EUA- donà senyals d'obertura i permeté la concurrència de candidats a les eleccions presidencials, una novetat ja que fins llavors ell era elegit per plebiscit. A les eleccions per la presidència a l'any 2005, els ciutadans egipcis en pogueren votar d'altres, però el 88,5% optà per Mubarak, tot i que només votà menys d'una quarta part dels convocats. La falta de democràcia, la repressió policial, i la manca d'horitzons econòmics anà germinant dins la població un malestar que assolí la indignació després de constatar que el rais col·locava el seu fill Gamal dins del PND de successor.
El 25 de gener, començà a Egipte una onada de protestes inspirades en la revolta de Tunísia i convocades, entre d'altres, per internet, que demanaven reformes polítiques i econòmiques, i la seva dimissió. Mubarak imposà el toc de queda, canvià el Govern, prometé reformes i anuncià que no es presentaria a les eleccions presidencials de setembre, però no aconseguí calmar les protestes i hi renuncià.