Libaneza, que deu el seu exòtic nom al suggeriment d'una amiga de la mare quan ella va venir al món, el 1966, conviu amb un malloquí de Vilafranca gairebé des que el va conèixer, ara fa sis anys. Té dos fills de l'home anterior, de qui està divorciada. La mare, Dona Venezia, regenta una floristeria i el seu espòs disposa d'una botiga a Cotui, de manera que no vol venir a viure a Mallorca, perquè allà gaudeix d'un estatus social que hauria de deixar per començar de zero. A més a més, viu molt implicada amb els veïns i els amics dins una comunitat molt més afectiva i interactiva que la nostra. Libaneza recorda amb melangia el verd de les seves selves plenes de flors i, sobretot, l'alegria dels dominicans. Afirma que no havia sentit mai la paraula depressió fins que va venir a viure a Europa. Aleshores havia estudiat perruqueria i Orientació Escolar, una carrera de la qual li homologaren aquí una part amb una sèrie de crèdits de la llicenciatura de Pedagogia. Actualment, fa feina en un centre d'estètica de Ciutat i prepara decoracions per a noces i aniversaris elaborades a base de globus formant figures i ornamentacions florals.
Com així deis que a la vostra terra no hi ha depressions?
Perquè allà els veïns, els amics... ningú no permet que et sentis malament: tots s'impliquen per distreure't, per ajudar-te. Fins i tot si no tens per menjar no passa res, ja ho aconseguiràs l'endemà. I, si no, la veïna et donarà qualque cosa. Aquí -mare meva!-, la gent està acostumada a viure amb tots els luxes del món i, si no els tenen, s'emmalalteixen. Els infants tenen un caramull de juguetes i no les miren i tot! Allà, fan rodar un pneumàtic vell amb un pal pel carrer i són feliços!
Què em deis del contrast entre els luxosos complexos hotelers i la pobresa de la població indígena, que diuen que afecta un noranta per cent dels habitants?
No, no és així. Jo, per exemple, no pertany a un nivell alt, però tampoc no estic arran de terra. Ma mare té negocis, un bon cotxe... de manera que no vaig sortir del meu país per fam. És ver que hi ha infants que viuen al carrer i gent en una barraca, però no en són la majoria, ni tan sols la meitat. Hi ha persones que viuen precàriament, però de cap manera un 90%.
Vàreu venir per curiositat, idò, per veure món?
Sí, per curiositat i perquè estava malament amb el pare dels meus fills mentre me'n divorciava i, és clar, el que jo veia més factible per fugir d'allò era venir a Mallorca.
I les vostres amigues dominicanes com viuen?
Totes són professionals amb una bona feina, o sigui, que no es troben en un nivell baix: tenen una casa guapa, un bon cotxe... Tanmateix, el problema és que allà se'n va el llum i l'aigua i aleshores pot ser que tu tinguis rentadora, una eixugadora i més coses, però si no hi ha corrent, què fas? Molta gent parteix perquè es cansa de tot això.
Us homologaren una part de la carrera que havíeu estudiat al vostre país. Per què no heu continuat des d'aquí?
Em vaig inscriure a la UIB però, és clar, a causa de l'horari de la feina no vaig poder continuar. A més a més, el català em va anar horrorós!
Què va passar?
M'havien dit que les dues llengües són oficials, el castellà i el català, però això no és ver: et parlen en català i, si aixeques la mà i confesses que no entens el que diuen, t'ho expliquen, però no pots interrompre la classe cada cinc minuts. I tots els treballs, tots els materials que ens donaven eren en català, de manera que el fet d'entendre les coses i després memoritzar-les fou massa per a mi! Estava desencantada i ho vaig haver de deixar.
Quina condición humana s'ha de tenir per començar una nova vida en un altre país?
Capacitat de decisió i, a més, cal observar els valors que t'han inculcat dins la família. Crec que per poder anar pel bon camí s'ha de tenir una bona educació de fons. En el meu cas, la vaig rebre de ma mare, que em va inculcar responsabilitat, respecte cap als altres i, sobretot, la idea que s'ha de treballar i lluitar honradament per arribar a allò que es vol aconseguir.
Com coneguéreu el vostre amor vilafranquer?
Per internet: per l'horari de la feina, no tenia temps de conèixer ningú. Una amiga em va inscriure en un club d'amics de la xarxa i jo no hi entrava mai, però un dia ho vaig fer i resultà que tenia uns 400 interessats en la meva persona, si bé només li vaig donar el meu telèfon a ell. Ens coneguérem i després de dos anys ens n'anàrem a viure junts... i fins ara!