A aquestes hores del 4 de setembre, la gran majoria de les embarcacions de la Global Sumud Flotilla que van sortir de Barcelona estan a punt per continuar el seu rumb cap a Tunísia. Es preveu que salpem en les pròximes hores. Les embarcacions en què encara s’estan duent a terme reparacions ens trobaran al port tunisià. Han estat uns dies estranys: la urgència de complir el nostre objectiu topa de vegades amb les condicions meteorològiques i altres variables que alentixen la nostra travessia. A la sensació d’urgència s’hi afegeix la ràbia, la indignació de saber que aquells que ens governen podrien obrir avui mateix un corredor humanitari amb una cosa tan senzilla com una trucada de telèfon. Però no ho fan: fa més de setanta anys que no ho fan, permetent i finançant el règim colonial sionista i, des de fa dos anys, la fase final del genocidi del poble palestí.
Érem preparades per afrontar una multiplicitat d’escenaris que podrien endarrerir la nostra arribada: des del mal temps fins als sabotatges o les traves burocràtiques. Res d’això no ha fet minvar la nostra determinació de continuar navegant rumb a Gaza per complir el nostre objectiu. Tanmateix, sembla que alguns plumilles i tuitaires de la cort han volgut aprofitar les nostres aturades tècniques a causa de les inclemències del temps a les Illes Balears per tergiversar i ridiculitzar aquesta iniciativa civil. Els senyors que critiquen còmodament des del sofà les activistes que han decidit posar-hi el cos en aquesta missió humanitària mai no tindran ni un bri del seu coratge; però criticar covardament des del mòbil surt de franc, i fins i tot pot ser molt lucratiu per a comptes de xarxes socials i mitjans de comunicació.
Em pregunto on eren tots aquests periodistes que s’han afanyat a afilar les plomes contra aquesta flotilla mentre l’estat terrorista d’Israel assassinava més de dos-cents dels seus col·legues i companys a Gaza. Em pregunto per què no viatgen amb nosaltres aquests periodistes per donar un cop de mà buidant aigua durant el temporal, però sobretot per informar de com un grapat d’embarcacions navegades per la societat civil intenta trencar el bloqueig dels genocides que amenaça amb matar de fam dos milions de persones. Mentre gran part del gremi periodístic calla, un grapat de valents i compromesos periodistes naveguen amb nosaltres cap a Gaza o ens donen un espai en els seus mitjans per poder-ho explicar. La dignitat del periodisme, igual que la dels pobles del món, defalleix per culpa de mercenaris i covards. Però un grapat de periodistes, activistes, mariners, sanitaris i gent corrent desafia el silenci generalitzat per intentar mantenir viu un bri d’humanitat.
Mentre salpem rumb a Tunísia, penso en una frase que s’utilitza molt entre la militància llatinoamericana: «anem a poc a poc perquè anem lluny». Aquesta frase s’ha atribuït al Che Guevara, a Emiliano Zapata i al subcomandant Marcos de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional. Jo la vaig sentir per primera vegada al 15M i després en una comunitat zapatista de la regió de Chiapas, al sud de Mèxic. La nostra flotilla va a poc a poc, perquè va lluny. I perquè necessitem aplegar les forces de cada vaixell. Una flotilla del poble no pot avançar deixant ningú enrere. Anem a poc a poc, perquè anem lluny. Només espero que anar a poc a poc no signifiqui arribar massa tard. Resisteix, Gaza: estem amb vosaltres.
