El 2024, la Plataforma per la Llengua va registrar 122 casos de discriminació contra parlants de català en les administracions públiques espanyoles. Aquesta és la constatació més important que recull el report anual de discriminacions lingüístiques que l'entitat publica des de fa més de deu anys i que enguany marca un rècord en el nombre de denúncies recollides. L'informe té per títol «Si quieres que te atienda tiene que ser en castellano», exemplificador de desenes de situacions que s'hi descriuen. També cal destacar el pes creixent de les administracions autonòmiques en la generació de discriminacions, un desenvolupament impulsat pels serveis sanitaris: tant els casos autonòmics com els sanitaris suposen al voltant de quatre de cada deu.
Una de les dades més rellevants que han recollit els informes anuals és l'augment els darrers anys del pes absolut i relatiu dels casos de discriminació a les administracions autonòmiques. El 2014, tots deu casos coneguts havien succeït en tractes amb l'administració estatal. El 2015, el 58,9 % dels casos van havien estat estatals i el 35,3 % autonòmics. El 2020, el 61,5 % havien estat estatals i 30,8 % autonòmics. A partir de l'any següent, els casos autonòmics van créixer significativament, i el 2024 representaven el 40,2 % del total, contra el 47,5 % de casos estatals.
Aquest increment de la discriminació en les administracions autonòmiques respon a un empitjorament en el tracte en els serveis sanitaris. El 2019, la sanitat pública havia generat el 28,1 % de les discriminacions; el 2024, el 37,6 %. Aquesta realitat és conseqüència de l'absència de requisits de coneixement entre els professionals sanitaris en alguns territoris i de la manca de control efectiu del compliment dels requisits existents en d'altres.
Entre 2014 i 2024, el nombre de discriminacions conegudes per Plataforma per la Llengua va créixer de manera continuada, amb dues soles excepcions: 2018 i 2023. El 2014, les discriminacions que van arribar a coneixement de l'entitat van ser només 10, cosa que significa que el 2024 n'hi va haver un 1.120 % més. Els salts més importants es van produir entre 2019 i 2020, quan es va passar de 32 a 52 casos, i de 2020 a 2021, quan es va passar de 52 a 99. El 2022, els casos van ser 118; el 2023, 113, i el 2024, 122.
Cal tenir present que l'augment de casos coneguts no revela necessàriament un increment dels casos reals de discriminació lingüística. El 2014, la principal manera que tenia Plataforma per la Llengua de conèixer les discriminacions lingüístiques era mitjançant els mitjans de comunicació: 9 dels 10 casos, el 90 %, li havien arribat per aquest canal. A partir de l'any següent, els casos que van arribar a l'entitat per via del seu servei d'atenció de queixes de la ciutadania es va enfilar de manera continuada, fins al punt que el 2024, 120 de les 122 discriminacions recollides, el 98,3 %, procedien d'aquest servei.
L'augment dels casos coneguts per aquest mitjà reflecteix un augment també molt destacat de les queixes ateses per Plataforma per la Llengua: si el 2014 van ser 335, el 2024 van ser 2.902, un 766,3 % més. Aquestes tendències, segurament, indiquen dues realitats interrelacionades: Plataforma per la Llengua ha augmentat en exposició i coneixement públic, i la societat és ara més conscient que fa una dècada de la necessitat de defensar la llengua i del dret de parlar-la.
Una altra dada rellevant que és constant al llarg dels anys és la gran sobrerepresentació de Catalunya en el recull de discriminacions. El 2024, Catalunya tenia el 58 % de la població del conjunt dels tres grans territoris catalanòfons, si se n'exceptuen les zones que tradicionalment no han estat catalanoparlants (l'Aran i les comarques castellanoparlants del País Valencià). Tot i així, el 2024, Catalunya va generar el 81,1 % de les discriminacions conegudes. La zona catalanoparlant del País Valencià, amb el 33 % de la població aquell any, va generar tan sols el 13,9 % dels casos. La infrarepresentació valenciana també és una constant al llarg del temps. Les Illes Balears, per la seva banda, han tingut una representació oscil·lant. El 2024, van generar el 7,4 % dels casos, per un 9 % del total de la població.
Els desequilibris territorials en la generació de casos de discriminació coneguts per la Plataforma per la Llengua són fruit de la disgregació històrica del domini lingüístic català. Els diferents territoris tenen personalitats privatives fortes i han tingut un desenvolupament social diferent que ha generat actituds i comportaments també diferents respecte de la llengua. En aquest sentit, a Catalunya va emergir i es va fer fort un nacionalisme propi que donava valor a la llengua catalana i que en rebutjava la subordinació al castellà, mentre que als altres territoris el nacionalisme espanyol dominant va tenir menys oposició. Per altra banda, la mateixa disgregació històrica del domini lingüístic fa que els projectes i iniciatives comuns, o amb voluntat de conjunt, no tinguin un impacte homogeni.
Les discriminacions lingüístiques no són espontànies: tenen un origen ideològic
La Plataforma per la Llengua considera una discriminació lingüística de les administracions tot aquell acte o comportament de treballadors públics pel qual es nega o obstaculitza a algú l'accés a un servei o informació públics pel fet de parlar en català, se'l pressiona perquè desisteixi de fer-ho, se li dispensa unes pitjors condicions per l'ús del català o se li mostra hostilitat o menyspreu per aquesta raó. Les discriminacions lingüístiques són el producte d'una legislació que no tracta el castellà i el català amb igualtat i, també, de l'actitud hostil envers el català d'una part dels treballadors públics. En el fons, totes dues actituds són derivades del nacionalisme espanyol hegemònic, que és marcadament supremacista castellà.
Les discriminacions lingüístiques en les administracions públiques poden tenir dos orígens immediats. El primer és que l'ordenament jurídic espanyol és, en ell mateix, discriminatori. Així, la Constitució espanyola estableix que el castellà és la llengua oficial del conjunt de l'Estat i que és de coneixement obligat de tota la població. En canvi, el català només pot ser oficial als seus territoris tradicionals i si ho preveu un estatut d'autonomia, i segons el Tribunal Constitucional, el coneixement no pot ser en cap cas un deure generalitzat de la població.
Aquestes previsions constitucionals han permès que la legislació inferior fos també discriminatòria. Així, l'ús del castellà és un dret reconegut en el tracte amb totes les administracions, mentre que el del català està limitat territorialment. Així, els catalanoparlants no tenen reconegut el dret d'usar el català amb la majoria dels organismes i institucions centrals, radicats a Madrid, encara que aquests tinguin jurisdicció sobre els territoris catalanoparlants. També és important que la pràctica totalitat dels treballadors públics de l'administració general de l'Estat estan exempts del deure de conèixer el català, fins i tot si treballen en territoris catalanoparlants, però cap treballador públic està exempt de conèixer el català. Fins i tot algunes administracions i cossos autonòmics eximeixen els seus treballadors del deure de saber català, però mai no del de saber castellà.
El segon origen immediat de les discriminacions lingüístiques és l'hostilitat de molts treballadors públics envers el català. Molts discriminadors mostren enuig i ofensa davant de l'ús del català. En qualsevol cas, tant la legislació discriminatòria com aquesta hostilitat no són casuals, arbitràries o espontànies, sinó que responen a un marc ideològic concret, a un conjunt coherent d'idees discriminatòries. El nacionalisme espanyol tradicional, una ideologia hegemònica a l'Estat espanyol, ha promogut la idea que el castellà és la "lengua común" de tots els espanyols i que el català és merament una llengua "regional". Que els discriminadors comparteixen aquesta visió ho revelen sovint ells mateixos quan intenten justificar el seu comportament amb expressions com "estamos en España"; "está llamando al sistema nacional de salud" o "es la lengua común y la que todo el mundo entiende".
La distinció entre un castellà "nacional" i un català "regional" s'ha fonamentat en arguments històricament revisionistes i lingüísticament supremacistes, i és essencialment falsa. El castellà és la llengua tradicional de Castella. Als territoris catalanoparlants ha estat una llengua tradicionalment vinculada al poder i a l'administració, en un context d'imposició de dalt a baix. Fins al segle XX no hi va tenir un ús social destacable i la societat era essencialment monolingüe catalana. Només l'augment del poder de penetració de l'Estat i els moviments demogràfics d'aquell segle van generalitzar l'ús de la llengua castellana a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
