L'endemà mateix de la riuada que va destrossar l'Horta Sud del País Valencià, va començar l'autoorganització popular per donar suport a les víctimes de la catàstrofe.
Milers de persones, sobretot el divendres, primer de novembre, varen agafar els estris que tenien a prop i es varen dirigir a peu a les ones més castigades per llevar fang i dur aigua i queviures als afectats.
Davant la reacció popular, el govern de la Generalitat, presidit per Carlos Mazón va voler canalitzar la solidaritat i va fer una crida a concentrar tot el voluntariat a La Ciutat de les Arts i les Ciències. Hi respongueren unes 100.000 persones, moltes de les quals varen perdre tot el dia esperant o fent voltes dins autocars sense aturar-se a cap dels llocs que havien de menester la seva ajuda.
El desgavell és majúscul. El Govern Mazón s'ha demostrat absolutament superat i no només ha estat incapaç d'organitzar i canalitzar l'ajuda als damnificats, sinó que, en moltes ocasions, ha ajudat a augmentar el caos.
Voluntaris francesos arriben als municipis valencians, malgrat que la Generalitat va rebutjar l’oferta de París d’enviar-hi bombers, i es troben que són els primers operatius a trepitjar la zona. Mazón prohibeix l’accés de voluntaris als pobles més afectats per les riuades, després de dies d’autogestió a causa de la incompareixença de les autoritats. Es dediquen més recursos a preparar la visita del rei d'Espanya que a ajudar les persones que pateixen. El recompte de persones mortes és exasperadament lent i no es comunica el número real de persones desaparegudes.
Mazón, abillat permanentment amb un guardapit d'emergències per passejar-se per despatxos, transmet la imatge d'un governant depassat per les circumstàncies, arrossegat per la deriva d'unes decisions sense cap ni peus i enfonsant-se en el fang de les seves pròpies mentides.