Des de fa 8 anys na Rosa i n'Emilio regenten una botiga de menjars preparats ubicada al carrer Vallori de Palma. Per dos euros un pot alimentar-s'hi d'un plat típicament casolà i saciar, de bon tros, la gana. Es tracta d'una tenda de barri, situada a les entranyes del nucli antic de la capital, una de les àrees més degradades del centre històric i on, des de fa anys, s'ha anat afavorint l'ocupació gradual dels sectors més marginals i desofavorits de la població.
Des de dins la vidriera d'aquesta botiga, s'observa gent deambulant pels carrers que té en la beguda o en les drogues el seu únic company de viatge. També es veuen alguns «sense sostre» o amb vestits que revelen els seus pocs recursos per viure. Na Rosa de 68 anys n'ha vistes de tots colors, igual que n'Emilio, de 67. Estan curats d'espants. Però tot i així, no han perdut el sentit humà d'aquelles petites coses que poden convertir un entorn en un espai molt més habitable. Cada dia la botiga d'aquesta parella, coneguda al barri de tota la vida, s'omple de la diversitat humana més pintoresca. Amb els seus plats, alimenten moltes d'aquestes persones que es troben al carrer per només 0,75 o 1,50 euros (depèn del plat que triïn), que és el preu que costa una ració completa de la varietat de menjars que poden arribar a cuinar al dia.
I és que si no fos per n'Emilio i na Rosa, la majoria d'ells no tastaria res de tot el dia. «Almanco així mengen un àpat diari», es resigna el cuiner, que és el mateix Emilio. Na Rosa, que és l'encarregada de despatxar la clientela, sempre té per a ells el cullerot ple i no escatima mai menjar, sinó tot el contrari. «He viscut aquí tota la vida i he vist créixer moltes d'aquestes persones que ara, mira com estan...», es lamenta i en dóna tota la culpa a la droga: «abans n'hi havia molta, per aquí».
Nadine té 27 anys i Olive, 30. Dormen als replans de les cases, juntament amb dos cans que recolliren pel carrer. No tenen sostre i viuen del que poden. Cada dia, per un euro, mengen a casa de la iaia Rosa. Aquests preus tan assequibles ja no es troben enlloc. «Si no fos per ells no menjaríem, tot és massa car per a nosaltres», explica Nadine. Avui han demanat una ració d'arròs. A banda, la iaia Rosa els ha donat pa i patates fregides. Així cada dia. I com aquesta parella ho fa amb la majoria. «Per més d'un o dos euros nosaltres no podríem menjar ni pollastre, ni llegums, ni pasta... com estam fent ara, i a més és molt bo», comenta Olive. Raó per la qual la botiga de la iaia Rosa, tot i ser un negoci, pot confondre's sovint amb una espècie de menjador social, però sense taules ni cadires. Olive i Nadine s'asseuran al replà d'una casa i menjaran la ració calenta que els ha preparat n'Emilio. I és que, fins i tot, Rosa escalfa el menjar al microones si li ho demanen i ofereix també coberts.
La gent de per allà viu en indrets residuals del que havia estat abans el barri xinès de Palma. A pesar que aquesta àrea s'ha començat a homogeneïtzar amb la resta de carrers cèntrics de la ciutat i va perdent, de mica en mica, l'etiqueta de zona prohibida, l'aire que s'hi respira manté encara el referent d'aquell passat tèrbol. Són més de 30 anys a la barriada. Ara amb la botiga de menjars preparats, però abans darrere la barra d'un bar. La parella d'ancians sap les històries que s'han escrit per aquests carrers i les misèries de la gent més marginal que hi viu.
«Hem deixat de vendre cervesa de litre perquè teníem molts de problemes», reconeix n'Emilio. Tot i voler ajudar a fer una mica més confortable la vida d'aquestes persones, la parella reconeix que hi ha tingut conflictes. «Ens entraven amb navalles, a demanar tot el dia, és una llàstima», comenta. Assegura que en cap moment no hi ha hagut rancor, perquè quan estan bé «són molt bones persones», afirma na Rosa. I és que abans d'acabar malament, tant ella com n'Emilio prefereixen tractar-los bé per evitar baralles. La principal disputa és que «dones una mà i t'agafen tot el braç».
A partir de les 10.00 i fins a les 20.30 hores, aquesta tenda està oberta per a tothom. Cap a migdia hi ha més gent, sobretot persones assídues a la barriada. Si un té la curiositat de passejar-s'hi contemplarà un paisatge alhora depriment, alhora esperançador. Just a les escales de la petita església existent a la plaça, hi podrà veure tot de gent pobra asseguda tastant els plats de ca la iaia.