Una ciutat és el conjunt dels habitants, l’ona viva que lluita i la memòria dels qui ja no hi són on a voltes els edificis en són testimonis muts.
La desaparició de l’escriptor Guillem Frontera (Ariany 1945-1924), que vivia entre Palma i Ariany, és un denou important en la riquesa cultural del nostre terme. Seguint el consell que Robert Graves donà a Alain Sillitoe (1928-2010), va escriure sobre l’entorn que coneixia i coneixia bé. El diàleg amb Sillitoe, quan aquest va passar una temporada a Mallorca, tal volta va influir en les seves novel·les, com per exemple Cada dia que calles (1969). Novel·les com Tirannosaurus (1977), La ruta dels cangurs (1979) i Una Sicília sense morts (2015) són una ficció que retrata amb realisme la realitat obscura i convulsa de la nostra ciutat i de l’illa. Els abusos infantils als seminaris, el contraban de carn en mal estat o il·legal, la corrupció política en són els protagonistes.
Ell començà com a poeta, però aviat passà a la novel·la amb un gran èxit com Els Carnissers (1968). De totes maneres, qualsevol descripció d’un paisatge en prosa el converteix en un autèntic poema inserit en la narració, com per exemple en Un cor massa madur (1994). Poc després partí cap a Barcelona, com molts d’intel·lectuals mallorquins de l’època, per a fer feina a una editorial. Quan tornà fundà un bar mític Es Pou Bo a Gènova de 1974 fins a quasi al final de la dècada dels setanta. D’aquella època record l’ambient culte i jove d’un tasser immens. Per allà era habitual trobar-se al poeta Joan Perelló, els germans Terrades, al pintor Miquel Barceló, al director de teatre argentí Daniel Villareal i tants d’altres. Era un espai on la seva tendresa intel·lectual i la finíssima, quasi imperceptible, ironia de Guillem es vessaven portentosament.
Després treballà al diari, bàsicament Última Hora, i la televisió espanyola a la delegació de les Illes Balears. Va publicar un recull meravellós de contes que varen aparèixer per entregues a Última Hora Galeria d’Ombres (1983). Va tenir la gentilesa de dedicar-me aquest volum, cosa que sempre li he agraït.
Quan va portar la galeria d’art Bisart ens veiem molt sovint, parlaven d’art, literatura i de la curvatura de l’univers... Era un gran conversador; afable, enginyós i irònic, però amb una gran cultura. Record un dia que vàrem dinar junts amb el gran Ovidi Montllor que volia portar a escena l’obra que havia escrit sobre Ramon Llull i l’esclau erudit que li ensenyà àrab. Tristament aquest projecte no arribà mai a port.
Tothom destaca també la seva feina editorial: amb la Gran Enciclopèdia de Mallorca i la de pintura a les Illes, i darrerament la direcció literària d’una editorial tan solvent com és Ensiola, on em va publicar un llibre de poemes. L’edició d’aquest llibre és correctíssima, jo no li he trobat cap errada tipogràfica.
El llibre per a mi més difícil de llegir de Frontera ha estat L’Adéu al Mestre (2013). Tracta sobre el món dels artistes i de les galeries d’art els anys vuitanta. L’escultor i pintor Gerard Matas en va dir que era molt fàcil posar el nom real als personatges: era com diuen en francès una novel·la en clau. I això va fer que no em vaig poder submergir en la ficció, massa real en diria. M’impressionà la descripció que fa de l’estudi del Mestre, en aquest cas s’inspirà en el pintor Alceu Rebeiro (1919-2013), que era un deixeble uruguaià del gran Torres García (1974-1949), que ell va promocionar des de la seva admiració total. Això ho vaig saber molt de temps després. El fet és que un grup de joves artistes obrí un espai interactiu Comerciants de Núvols on exposà molta gent a un casal del carrer de Can Danús. Després de pujar l’escala i passar per la gran porta de fusta, un es trobava amb el gran estudi que Guillem havia descrit amb una minuciositat de memorialista: obria als ulls als ciutadans i informava d’un espai sagrat.
Adeu (ara ja no porta accent diacrític) mestre i amic. T’enyoraré sempre.