Passat el mardi gras, tan famós per les festes
carnavalesques i especialment el de «Nova Orleans», comença per a
tots els catòlics l'època penitenciària quaresmal. Temps
d'abstinència, entre aquest Dimecres de cendra i la Pasqua de
Resurrecció. Aquest temps de pensar en les misèries de la vida i la
presència indefugible de la mort era completat, a les esglésies (i
ho és encara) pels sermons dels quaresmers. Destacà en aquell
gènere de predicacions el nostre fra Juníper Serra encara que tal
volta el quaresmer més celebrat i famós hagi estat el francès Jean
Baptiste Massillon (1663-1742), que sembla que brodava els seus
sermons. Tal dia com avui, un capellà d'aquells, d'aquells... deia:
«Molta de gent, sa que manco ho necessita, va a prendre cendra. Qui
en té necessitat ferm són aquells qui se desfressaren o aquelles
que tot l'any duen careta de tant cosmètic que s'hi posen. Per a
aquestes va aquesta cançó:
Aquell dimecres de cendra, com enguany mateix, el fred era gran i
el mateix clergue explicava que «de bon matí trobam ses teulades
que blanquegen perquè en sa nit s'hi són posats devers tres
centímetres de neu. Regna gran silenci i tot es poble dorm fins
gran dia. Se mou un vent que talla i tot lo dia cauen flobis de neu
que se'n fonen de seguida. Diu l'adagi: Febrer curt, pitjor que es
turc...».
La fosca queia en aquells dies sobre els creients. Fosca i por i
com explicava Unamuno «els que van fora corda i perduts, entre
càbales politicoeclesiàstiques, s'hauran de recollir a meditar en
el terrible misteri de la fe, en la resurreció de la carn, en la
vida perdurable i la comunió dels sants. I aquests llauradors que
per tot el país pensen en la redempció de la terra? Pensem en
altres ruïnes, en altres paranys, en altres moments de silenci
espiritual. Fa anys, aquesta mateixa mà, va escriure: «No hi ha res
més etern que la mort: Tot s'acaba "diu a nostres penes"; no és ni
somni la vida; tot no és més que terra; tot no és sinó res, res,
res.
Fastigós no-res, que somniar-la és pesta».
Fins aquí aquell Unamuno.
És ben trist, però evidentment, la terra és cendra.